diumenge, 27 de novembre del 2011

"Trade, el precio de la inocencia"

Google



Dues noies del nord d’Europa arriben a l’aeroport de Mèxic, DF. Les esperen dos homes i una dona. De seguida veuen que alguna cosa no acaba d’anar bé quan, tot just arribar, la dona les hi demana els passaports. Quan demanen per què, la resposta és que pel visat. Estan entrant a un cotxe i decideixen fugir corrents, però a una l’agafen i l’altre, en la fugida, és atropellada. El cotxe arrenca, marxa corrents i es veu la noia a terra, se suposa que morta.

En un barri pobre, una nena de 13 anys celebra el seu aniversari amb les seves amigues. La mare des de la cuina, per la finestra les mira i somriu. En plena celebració arriba el germà, més gran que ella, i li porta un regal: una bicicleta. La mare, que sap que el seu fill no va gaire a l’hora amb les amistats que té i per on es mou, li diu que no l’accepti la bicicleta que a saber com l’ha aconseguida i la nena no ho entén, ella és una nena i no sap res de la vida, encara.

L’endemà d’hora, d’amagat de la mare, la nena agafa la bicicleta i surt a fer un volt. Contenta i feliç va a munt i a vall pel barri. De sobte, veu un cotxe –gama alta– que la segueix. Espantada intenta fugir i amb el neguit i la pressa cau a terra. Dos homes surten del cotxe i l’agafen. La bicicleta queda a terra, tirada.

Totes dues coincidiran en una mena d’habitació on ja hi ha la noia del nord d’Europa i arriben els dos homes amb la nena.

Quan arriben, el primer que fa un dels homes –el que mana– és trencar una fotografia d’un nen, fill de la del nord d’Europa, i amenaçar-la amb la família, saben on viuen els pares i el fill a Polònia. Després d’això la viola, davant de l’altre home i de la nena.

Ella anava a Los Ángeles, però al seu país li van dir que era més fàcil entrar per Mèxic. Va amb intenció de treballar i aconseguir emportar-se el seu fill amb el temps. No sap on ha anat a caure i se n’adona quan rumiant-hi recorda que una de les coses que li van demanar va ser l’adreça dels pares. Ho tenen tot lligat aquesta gent.

El germà de la nena és en un bar amb els amics –les males companyies que diu la mare– i veu passar un nen amb la bicicleta de la germana i surt corrents darrera d’ell, pensant que l’ha robada, però el nen explica que l’ha trobada tirada al carrer.

A partir d’aquí el germà enceta la cerca, incansable, de la germana.

La màfia russa, la implicació de la mateixa policia mexicana, el poc interès per part de les autoritats policials nord-americanes per les persones  –perquè són mexicanes potser?­ Els homes que paguen grans sumes de diners per tenir una verge, o un nen, un nen que subhasten a un pederasta, però d’aparença  d’home “respectable”. El silenci, per por, dels veïns.  

Una suma de coses que fan que el tràfic de dones, nenes i nens sigui un dels mercats que mou més diners i contra el que no s’actua prou.

Una pel·lícula interessant per saber com funcionen aquestes màfies, però tremendament trasbalsadora, que vaig veure ahir i que encara no m’he pogut treure del cap.


divendres, 25 de novembre del 2011

diumenge, 20 de novembre del 2011

"La Mitad invisible"

Paseo a la orilla del mar, Joaquín Sorolla



Cada vegada costa més trobar programes que t’atrapin a la televisió i ahir em va passar. Vaig saber d’aquest, me’l vaig mirar i em va agradar: La Mitad invisible, a la 2. No en sé massa cosa més, em miraré els anteriors, però aquest ja ha aconseguit que la setmana que ve me’l torni a mirar.

Ahir van parlar del quadre de Joaquín Sorolla, Paseo a la orilla de mar.


dimecres, 16 de novembre del 2011

Mirada




No sap res de la crisi, ni de les eleccions, ni tampoc de la borsa, ni de la política, són paraules que no formen part del seu vocabulari. Potser per això té aquesta mirada tan neta i tan bonica...


dilluns, 14 de novembre del 2011

Desbloqueig




A la fi, aquell bloqueig s’ha trencat. Aquell bloqueig d’una tarda d’abril, una tarda per oblidar. I potser altres tardes i altres matins i altres nits, potser tot un any per oblidar...



dijous, 10 de novembre del 2011

20 anys sense ella

Google



- I de l’època a Destino què en recordes?

Si he de triar un detall, l’entrevista de Montserrat Roig a Josep Pla. Durant l’interviu la Montserrat li  va comentar: “doncs miri, jo escric…” i en Pla  va contestar: -”Senyoreta, amb aquestes cames que té, no cal que escrigui vostè! ” Ho va dir de debò! Li agradaven molt les cames de les noies!

- I la Montserrat com s’ho va prendre?

Fatal, fatal, deia: “Mira què m’ha dit, mira què m’ha dit!” Estava enrabiada.

- Tens fotos d’aquella entrevista?

El que tinc és una anècdota molt bona. Normalment sempre anàvem juntes a fer l’entrevista. Però en el cas de Pla em va dir: “No vol fotos”. Així que hi va anar amb l’editor de Destino, en Vergés, i jo no hi vaig anar. A la tornada la Montserrat em va dir: “Pilar, no hi ha fotos perquè a més no vol fotos. Ara, si tu vols anar al seu mas a Palafrugell i intentar a veure si es deixa fotografiar, prova-ho…” Hi vaig anar i en arribar la masovera em va preguntar: “Ai nena, que ens porta els llibres?” I jo: “Sí. sí els hi porto els llibres”,  tot i que no sabia de quins llibres em parlava! -”El senyor Pla l’està esperant”. Vaig pujar a dalt, amb una faldilla curteta i en Pla em va demanar: -”Porta els llibres?” i jo “Sí, sí. Senyor Pla”. I és clar, vaig aprofitar per dir-li: “Sóc una admiradora seva, podria fer-li una foto?”. Com a bon pagès, quan li feien fotos es vestia de diumenge, però aquell dia anava amb la colilla, el “guardapolvo aquell que portava, la boina… Hi havia un balancí al costat de la finestra i li vaig demanar: “Pot seure aquí?”. Li vaig fer mitja dotzena de fotos. Al final vaig dir: “Vaig a buscar els llibres, que els tinc al cotxe, i ara torno” Però vaig agafar el cotxe i vaig marxar, perquè ja dic  que no era veritat que jo fos la noia dels llibres !!! Ho he fet molt poques vegades això, una foto amb engany! Però en aquell cas, entre que la Montserrat estava tan enfada amb el que li havia dit i tal com era ell – que era un misogin!- vaig pensar: “Vinga va! … si pots fer la foto, l’enganxes, li fas la foto i fums el camp!” 



Fragment d’una entrevista a la fotògrafa Pilar Aymerich