"Para que no me olvides"

Google

Mi abuela me enseño a leer.

Mi abuela me enseñó los libros y me traspasó su amor hacia ellos. No tuve elección, fue su herencia. Mi abuela me dijo que con los libros yo nunca estaría sola.

Me enseñó a cuidar de mis ojos adueñándome de ellos como el lugar más preciado, el más nítido. Me explicó que si alguna vez fallasen los oídos, no sería tan grave, poco me perdería, todo lo que valía escuchar se había escrito y lo rescataría co mis ojos. Me dijo que si alguna vez fallase la voz, no sería el fin. Recibiría el sonido exterior sin devolverlo y nadie lo echaría en falta, menos yo. Estaban las palabras para ser ejecutadas: por mis oídos las que ya estaban concebidas, por mis manos las que quisiera inventar. Al final, sin mencionar siquiera otras carencias, como el olfato o el gusto, mi abuela me dijo que ignorara la sordera y la mudez si llegasen a acometerme, que la única falta total era la ceguera.

Que cuidara mis ojos. Solo con ellos podría leer. Solo ellos me salvarían la soledad.

Un llibre que comença així promet i és un dels que estic llegint ara mateix, Para que no me olvides  de Marcela Serrano.

Una dona que pateix un atac d’afàsia, una terrible malaltia que li impedeix parlar i tota mena de comunicació, malgrat que ho entengui tot, observa silenciosament com la seva vida i la seva suposada seguretat s’ensorren mica en mica.

29a. Setmana del Llibre Català

Google

 

Avui he visitat la 29a. Setmana del Llibre en Català, al Parc de la Ciutadella.

És estrany que jo miri llibres i no me’n compri cap, però el muntatge, tot i ser agradable per a passejar-hi, no m’ha resultat còmode per entretenir-m’hi a mirar i decidir-me per cap.

Sortint d’allà, he seguit caminant pel Pg. de Circumval·lació i he anat a parar al carrer Wellington, on he trobat el tramvia, que m’ha deixat a prop de casa.

Feia temps que no em sentia tan bé, tan lleugera d’equipatge. Tot i no haver comprat cap llibre, la passejada ha estat positiva i totalment reveladora.  

"Los enamoramientos"

Google

No sé perquè, però sempre m’havia fet com mandra llegir Javier Marías, tot i el seu renom, però en llegir tantes bones crítiques de la seva darrera novel·la, Los enamoramientos, vaig pensar que potser era el moment de posar-m’hi.

El que em va acabar de decidir va ser una entrevista que li va fer en Cuní, que el posava pels núvols i s’admirava de com utilitzava els adjectius i la precisió en la seva col·locació en cada frase.

I bé, avui l’he acabat. Haig de dir que la història està molt bé, és original, però per a mi perd tota la força en el desenllaç, en com l’acaba, però sobretot se m’ha fet molt pesat haver de llegir tota la pila de coses –sense cap dubte és un home culte i ho demostra, però sovint em demanava si calia– que va explicant entremig de cada pas mentre va evolucionant.

Se m’ha fet llarga i pesada, a estones m’avorrien les seves dissertacions posades en el pensament de cada personatge, que sincerament m’empassava només per saber que passaria després, tot i intuir-ho més d’un cop.

Crec, això sí, que és un gran observador de persones. Defineix molts moments, pensaments, situacions, en les que t’hi veus i hi veus molta gent que has conegut, però tot i això, ho fa llarg, dona voltes i voltes sobre el mateix i acaba avorrint.

És cert que escriu molt bé, que té un vocabulari riquíssim, que exhibeix una gran cultura, però tot això fa que a estones et plantegis deixar el llibre, perquè cansa. No és un llibre amb el que et sents atrapada i no pots parar, tot al contrari, t’obliga a parar per agafar forces.

No crec que hi torni amb aquest autor, pel que sigui, la meva intuïció no em fallava.

L'amor boig

Google

Si hi ha un llibre que vaig gaudir molt llegint –ja fa quatre anys–, en el que a vegades encara hi penso i del que en conservo molt bon record dels que he llegit en els darrers anys aquest és L’amor boig de Pere Rovira.

Em va agradar molt la història, però també com estava escrita. Val a dir que l’autor és poeta i això traspua en la seva prosa. El llenguatge i els adjectius que empra són molt elaborats, acurats, i això fa que sigui una novel·la per a mi d’un gran nivell.

No crec que es tracti d’un autor mediàtic i molt menys pagat de si mateix i potser per això fa poc vaig gosar adreçar-m’hi, en coincidir amb ell en un restaurant, i dir-li com m’havia agradat aquesta lectura i demanar-n'hi més. Em va alegrar saber que està treballant en una altra i que l’havia fet content, tal com em va dir, amb els meus comentaris.



Milenium

Google

Dimecres, i per casualitat, vaig veure la primera pel·lícula de la trilogia Milenium: Els homes que no estimaven les dones.

Em va fer mandra anar al cinema, quan la van estrenar, perquè havia estat tan especial –i sorprenent per a mi– la lectura dels tres volums, que em feia por que em trenqués aquell record indescriptible que m’havia deixat.

Reconec que vaig començar la lectura del primer per insistència d’una amiga, perquè a mi no em cridava gens l’atenció, i com de seguida no vaig poder parar de llegir fins que vaig acabar amb el tercer. Em vaig cruspir al voltant d’unes 1.200 pàgines en un tres i no res i sense haver llegit mai abans res de novel·la policíaca.

No crec que es pugui qualificar de bona literatura aquesta trilogia, i no tinc massa més experiència en novel·la policíaca tampoc com per saber si dintre d’aquest gènere es pot considerar gaire bona, però puc afirmar que personalment hi vaig quedar enganxada de seguida, que em va enamorar el Mikael Blomvisk i que vaig agafar un afecte immens a la Lisbeth Salander.

Veure’n la pel·lícula i que els personatges que t’han despertat aquestes sensacions no es corresponguin amb els que tu has visualitzat en el teu imaginari pot deixar-te un mal gust de boca i per això la meva precaució en anar al cinema quan la van estrenar. El cas, però, és que la Lisbeth Salander, sobretot, era tal i com me l’havia imaginada, i per tant va ser com retornar a aquella lectura que tant i tant em va enganxar i que fins i tot vaig enyorar un cop vaig acabar i tancar el tercer volum.

Però veure la pel·lícula –que segons m’han dit és la millor, que les altres dues no valen res– també va ser com tornar a l’estiu de fa dos anys. Un estiu del que en tinc molt bon record: d’estar-me fins a les tantes a la terrassa de l’Escala llegint, d’arribar de la platja i córrer a buscar el llibre, de passar-me hores al llit de casa –perquè és on estic més fresqueta a l’estiu a casa meva– llegint. De córrer per tot arreu amb el llibre. D’emocionar-me, de patir, d’envejar les dones que es relacionaven amb el Mikael i de voler abraçar la Lisbeth i dir-li que no patís, que podia confiar en mi i que jo la cuidaria.

Una lectura sorprenent per l’aparició de totes aquestes sensacions tan intenses, que mai abans havia sentit d’aquesta manera amb cap altra. Mai havia sentit uns personatges tan pròxims com ells ni mai, en acabar-lo, un llibre m’havia deixat tan buida, com amb ganes de més i enyorada dels seus personatges.

Visionar la pel·lícula dimecres em va fer sentir molt bé i “conèixer” finalment la Lisbeth, tot i ser com jo ja l’havia imaginada.

Lectura: "El tiempo mientras tanto"

La María José amb poc més de 30 anys, és en un centre de malalts terminals, amb un coma irreversible, com a conseqüència d’un accident de trànsit, i sense cap possibilitat de recuperació. L’hi queden pocs mesos de vida.

Al seu voltant, un pare, una mare, una amiga de tota la vida i una dona que la vetlla de nit.

El pare, el Paco, hi passa els matins al seu costat, la mare, la Pilar, hi passa les tardes i l’amiga, la Marga, algunes tardes. Les nits són de la Cleopatra, una cubana que, amb dues feines més, mira de guanyar diners per tenir una certa estabilitat i portar una filla que ha deixat al seu país.

A mesura que passen els dies, anem sabent perquè la mare sempre ha estat enfadada amb el món, com el pare s’hi va conformar de seguida i es va dedicar a estimar la María José amb bogeria. Com és que la María José, després d’estar tota la vida enamorada del Joaquín, el seu veí, després d’un any de casada se’n va separar. La gran amistat de la María José amb la Marga, des de nenes, i com ara la Pilar pot saber coses de la seva filla gràcies a ella. També sabrem la història de la Cleopatra, com és que va acabar tenint una filla d’un espanyol i amb quines condicions viu i treballa a Espanya.

Enmig de tots ells, apareix un xicot, el Goumba, un immigrant que ingressa al mateix hospital, amb tetraplegia, que parla només francès i que està completament sol al país.

És com si la María José, des del llit, sense ni moure’s, ni parlar, ni fer res de res els anés sacsejant a tots, d’un en un, cas per cas, i fes tornar la raó allà on hagués hagut d’estat sempre. Mica en mica, tots van reaccionant, acceptant la vida tal com és. Cap d’ells tindrà un canvi espectacular, però tots, per dir-ho d’alguna manera, començaran a viure amb una mica més de pau.

Sobre llibres

Google

Un llibre és una eina que ens ajuda a entendre el món. Però el que
importa és el món, no l'eina. No servirien de res les obres mestres si
no existís la vida, i si la vida no valgués més que qualsevol obra mestra.

André Comte-Sponville, filòsof francès (1952)

Cap lector no és aliè al pes increïble de tots els llibres que han estat escrits.
Màrius Serra (Barcelona 1963)

El plaer més difícil de transmetre és el de llegir.
Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)

Un llibre que no valgui la pena de ser rellegit, no val la pena de ser llegit.
Shmuel Yosef Agnon, escriptor israelià (1887-1970)

L'escriptor és un caçador que ha de tenir aquestes disciplines bàsiques:
la solitud, l'observació i la sensibilitat.
Biel Mesquida (Castelló de la Plana 1947)

Cada matís —de color, de so, d'idea— demana una paraula pròpia,
i els diccionaris no són tan generosos.
Joan Fuster (Sueca 1922-1992)