Milenium

Google

Dimecres, i per casualitat, vaig veure la primera pel·lícula de la trilogia Milenium: Els homes que no estimaven les dones.

Em va fer mandra anar al cinema, quan la van estrenar, perquè havia estat tan especial –i sorprenent per a mi– la lectura dels tres volums, que em feia por que em trenqués aquell record indescriptible que m’havia deixat.

Reconec que vaig començar la lectura del primer per insistència d’una amiga, perquè a mi no em cridava gens l’atenció, i com de seguida no vaig poder parar de llegir fins que vaig acabar amb el tercer. Em vaig cruspir al voltant d’unes 1.200 pàgines en un tres i no res i sense haver llegit mai abans res de novel·la policíaca.

No crec que es pugui qualificar de bona literatura aquesta trilogia, i no tinc massa més experiència en novel·la policíaca tampoc com per saber si dintre d’aquest gènere es pot considerar gaire bona, però puc afirmar que personalment hi vaig quedar enganxada de seguida, que em va enamorar el Mikael Blomvisk i que vaig agafar un afecte immens a la Lisbeth Salander.

Veure’n la pel·lícula i que els personatges que t’han despertat aquestes sensacions no es corresponguin amb els que tu has visualitzat en el teu imaginari pot deixar-te un mal gust de boca i per això la meva precaució en anar al cinema quan la van estrenar. El cas, però, és que la Lisbeth Salander, sobretot, era tal i com me l’havia imaginada, i per tant va ser com retornar a aquella lectura que tant i tant em va enganxar i que fins i tot vaig enyorar un cop vaig acabar i tancar el tercer volum.

Però veure la pel·lícula –que segons m’han dit és la millor, que les altres dues no valen res– també va ser com tornar a l’estiu de fa dos anys. Un estiu del que en tinc molt bon record: d’estar-me fins a les tantes a la terrassa de l’Escala llegint, d’arribar de la platja i córrer a buscar el llibre, de passar-me hores al llit de casa –perquè és on estic més fresqueta a l’estiu a casa meva– llegint. De córrer per tot arreu amb el llibre. D’emocionar-me, de patir, d’envejar les dones que es relacionaven amb el Mikael i de voler abraçar la Lisbeth i dir-li que no patís, que podia confiar en mi i que jo la cuidaria.

Una lectura sorprenent per l’aparició de totes aquestes sensacions tan intenses, que mai abans havia sentit d’aquesta manera amb cap altra. Mai havia sentit uns personatges tan pròxims com ells ni mai, en acabar-lo, un llibre m’havia deixat tan buida, com amb ganes de més i enyorada dels seus personatges.

Visionar la pel·lícula dimecres em va fer sentir molt bé i “conèixer” finalment la Lisbeth, tot i ser com jo ja l’havia imaginada.