Després de la tempesta

Portvendres

Un petit municipi a la Catalunya Nord, on, en el mateix port hi pots comprar i consumir un marisc exquisit.  

I finestra

Portes

Mariner d'amor



Bru mariner d’amor

de peu dret a la proa:

quina noia no el vol!

Joan Salvat Papasseit

Vilafranca de Conflent

Un petit municipi, envoltat i tancat per una muralla a la Catalunya Nord.

Avui ens ha deixat

Girona

En un juliol estrany, sense temperatures altres, des del pont, amb els seus racons, des de la muralla, amb molt verd i amb el riu sempre present.

El meu paradís

Roba estesa

A Peratallada, en la mateixa plaça...

La casa que m'agradaria tenir

Fa anys que me la miro i remiro, que la fotografio, de nit i de dia, i és que té moltes coses que m’agraden: és bonica, amb detalls en el seu punt just, austera, malgrat tot, i, sobretot, i per al meu gust, elegant, molt elegant.

De nou a casa

Primera nit després d’un dia de sol i platja...

Vacances

Molts dies sense cap entrada, gairebé un mes, i és que el cap és ple de coses, però a vegades tantes coses dificulten destriar quina, amb quina despullar-se –vulguis o no, quan escrius, sempre t’acabes despullant.

Però avui necessito escriure, és com una manera de fer endreça, posar cada cosa al seu lloc, al seu calaixet, per deixar espai lliure per al que pugui venir. Fa poc li deia a una persona que la vida és allò que passa mentre esperes que passin coses i jo vull, necessito, deixar lloc per a la vida.

És ben cert que l’exercici d’escriure en un bloc –i en aquest cas encara més perquè sou quatre els que em llegiu– és més per una mateixa, perquè sembla que escriure et fa posar ordre, prioritzar i, sobretot, treure coses de dintre que d’una altra manera és gairebé impossible.

I escriure és com treure tot allò que ja ha donat massa voltes per dintre, d’on ja no s’hi pot treure més, com aquell trosset petit de carn que les criatures converteixen en una immensa bola de carn dintre de la boca, en la que ja no hi queda res, però que és impossible d’empassar.

Necessito treure aquesta bola, aquesta pila de coses, perquè necessito lloc, perquè necessito descansar mentalment i ara que marxo uns dies de vacances vull anar-me’n lleugera d’equipatge mental. El físic ja és més difícil...

El sol fet de pensar en escriure ja és bo perquè ja et fa repassar i destriar coses i, encara que en realitat no expliquis res, el cap ja fa la seva feina, que és el que compta.

Aquest hivern ha estat complicat, tant a nivell sentimental, com d’amistats, com familiar, com laboral, com econòmic i només els dies de la visita de l’Ania han servit per desconnectar, buidar el pap, riure i ser plenament feliç.

Ara podria dir que he recuperat l’estabilitat sentimental i familiar –amb les reserves que sempre haig de tenir amb la meva família, però que millor que hi siguin, fins i tot amb les seves particularitats–, l’economia també sembla que va en bon camí, he assumit que hi ha amistats que si no convenen millor que no hi siguin, i els aspectes laborals em proposo portar-los d’una manera més distant i per tant me’n vaig optimista i contenta, amb lloc pel que hagi de venir, però tornant a viure el moment, sense angoixes, sense donar voltes i intentant ser millor cada dia.