diumenge, 27 de novembre del 2011

"Trade, el precio de la inocencia"

Google



Dues noies del nord d’Europa arriben a l’aeroport de Mèxic, DF. Les esperen dos homes i una dona. De seguida veuen que alguna cosa no acaba d’anar bé quan, tot just arribar, la dona les hi demana els passaports. Quan demanen per què, la resposta és que pel visat. Estan entrant a un cotxe i decideixen fugir corrents, però a una l’agafen i l’altre, en la fugida, és atropellada. El cotxe arrenca, marxa corrents i es veu la noia a terra, se suposa que morta.

En un barri pobre, una nena de 13 anys celebra el seu aniversari amb les seves amigues. La mare des de la cuina, per la finestra les mira i somriu. En plena celebració arriba el germà, més gran que ella, i li porta un regal: una bicicleta. La mare, que sap que el seu fill no va gaire a l’hora amb les amistats que té i per on es mou, li diu que no l’accepti la bicicleta que a saber com l’ha aconseguida i la nena no ho entén, ella és una nena i no sap res de la vida, encara.

L’endemà d’hora, d’amagat de la mare, la nena agafa la bicicleta i surt a fer un volt. Contenta i feliç va a munt i a vall pel barri. De sobte, veu un cotxe –gama alta– que la segueix. Espantada intenta fugir i amb el neguit i la pressa cau a terra. Dos homes surten del cotxe i l’agafen. La bicicleta queda a terra, tirada.

Totes dues coincidiran en una mena d’habitació on ja hi ha la noia del nord d’Europa i arriben els dos homes amb la nena.

Quan arriben, el primer que fa un dels homes –el que mana– és trencar una fotografia d’un nen, fill de la del nord d’Europa, i amenaçar-la amb la família, saben on viuen els pares i el fill a Polònia. Després d’això la viola, davant de l’altre home i de la nena.

Ella anava a Los Ángeles, però al seu país li van dir que era més fàcil entrar per Mèxic. Va amb intenció de treballar i aconseguir emportar-se el seu fill amb el temps. No sap on ha anat a caure i se n’adona quan rumiant-hi recorda que una de les coses que li van demanar va ser l’adreça dels pares. Ho tenen tot lligat aquesta gent.

El germà de la nena és en un bar amb els amics –les males companyies que diu la mare– i veu passar un nen amb la bicicleta de la germana i surt corrents darrera d’ell, pensant que l’ha robada, però el nen explica que l’ha trobada tirada al carrer.

A partir d’aquí el germà enceta la cerca, incansable, de la germana.

La màfia russa, la implicació de la mateixa policia mexicana, el poc interès per part de les autoritats policials nord-americanes per les persones  –perquè són mexicanes potser?­ Els homes que paguen grans sumes de diners per tenir una verge, o un nen, un nen que subhasten a un pederasta, però d’aparença  d’home “respectable”. El silenci, per por, dels veïns.  

Una suma de coses que fan que el tràfic de dones, nenes i nens sigui un dels mercats que mou més diners i contra el que no s’actua prou.

Una pel·lícula interessant per saber com funcionen aquestes màfies, però tremendament trasbalsadora, que vaig veure ahir i que encara no m’he pogut treure del cap.


divendres, 25 de novembre del 2011

diumenge, 20 de novembre del 2011

"La Mitad invisible"

Paseo a la orilla del mar, Joaquín Sorolla



Cada vegada costa més trobar programes que t’atrapin a la televisió i ahir em va passar. Vaig saber d’aquest, me’l vaig mirar i em va agradar: La Mitad invisible, a la 2. No en sé massa cosa més, em miraré els anteriors, però aquest ja ha aconseguit que la setmana que ve me’l torni a mirar.

Ahir van parlar del quadre de Joaquín Sorolla, Paseo a la orilla de mar.


dimecres, 16 de novembre del 2011

Mirada




No sap res de la crisi, ni de les eleccions, ni tampoc de la borsa, ni de la política, són paraules que no formen part del seu vocabulari. Potser per això té aquesta mirada tan neta i tan bonica...


dilluns, 14 de novembre del 2011

Desbloqueig




A la fi, aquell bloqueig s’ha trencat. Aquell bloqueig d’una tarda d’abril, una tarda per oblidar. I potser altres tardes i altres matins i altres nits, potser tot un any per oblidar...



dijous, 10 de novembre del 2011

20 anys sense ella

Google



- I de l’època a Destino què en recordes?

Si he de triar un detall, l’entrevista de Montserrat Roig a Josep Pla. Durant l’interviu la Montserrat li  va comentar: “doncs miri, jo escric…” i en Pla  va contestar: -”Senyoreta, amb aquestes cames que té, no cal que escrigui vostè! ” Ho va dir de debò! Li agradaven molt les cames de les noies!

- I la Montserrat com s’ho va prendre?

Fatal, fatal, deia: “Mira què m’ha dit, mira què m’ha dit!” Estava enrabiada.

- Tens fotos d’aquella entrevista?

El que tinc és una anècdota molt bona. Normalment sempre anàvem juntes a fer l’entrevista. Però en el cas de Pla em va dir: “No vol fotos”. Així que hi va anar amb l’editor de Destino, en Vergés, i jo no hi vaig anar. A la tornada la Montserrat em va dir: “Pilar, no hi ha fotos perquè a més no vol fotos. Ara, si tu vols anar al seu mas a Palafrugell i intentar a veure si es deixa fotografiar, prova-ho…” Hi vaig anar i en arribar la masovera em va preguntar: “Ai nena, que ens porta els llibres?” I jo: “Sí. sí els hi porto els llibres”,  tot i que no sabia de quins llibres em parlava! -”El senyor Pla l’està esperant”. Vaig pujar a dalt, amb una faldilla curteta i en Pla em va demanar: -”Porta els llibres?” i jo “Sí, sí. Senyor Pla”. I és clar, vaig aprofitar per dir-li: “Sóc una admiradora seva, podria fer-li una foto?”. Com a bon pagès, quan li feien fotos es vestia de diumenge, però aquell dia anava amb la colilla, el “guardapolvo aquell que portava, la boina… Hi havia un balancí al costat de la finestra i li vaig demanar: “Pot seure aquí?”. Li vaig fer mitja dotzena de fotos. Al final vaig dir: “Vaig a buscar els llibres, que els tinc al cotxe, i ara torno” Però vaig agafar el cotxe i vaig marxar, perquè ja dic  que no era veritat que jo fos la noia dels llibres !!! Ho he fet molt poques vegades això, una foto amb engany! Però en aquell cas, entre que la Montserrat estava tan enfada amb el que li havia dit i tal com era ell – que era un misogin!- vaig pensar: “Vinga va! … si pots fer la foto, l’enganxes, li fas la foto i fums el camp!” 



Fragment d’una entrevista a la fotògrafa Pilar Aymerich

dissabte, 29 d’octubre del 2011

CURRICULUM


Google



El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Mario Benedetti



divendres, 28 d’octubre del 2011

"Mariuca la castañera"

Google



La Mariona castanyera

La Mariona era una nena que vivia amb la seva tia, l’Elvira, perquè el seu pare i la seva mare havien mort. La tieta Elvira era força pobra i treballava de valent per poder comprar tot allò que ella i la Mariona necessitaven. A la tardor instal·lava una parada de castanyes a la Plaça Major del poble i tothom hi passava per endur-se una paperina de castanyes o moniatos ben calentons.

Un dia l’Elvira va dir a la Mariona:
- Mariona, m’hauries d’ajudar a la parada de castanyes... Per a mi tota sola comença a resultar molt cansat.
- I tant que et vull ajudar! – va dir la Mariona. – Demà mateix aniré jo a la parada a vendre castanyes.
La Mariona va anar a la parada, molt satisfeta de poder ajudar la seva tieta a guanyar diners per a totes dues. Venia castanyes i moniatos, i tothom marxava ben content amb les paperines ben plenes. Però, en un racó de la plaça, la Mariona va veure un nen arrupit de fred i amb cara de gana...
- Eh! Què vols comprar-me castanyes? Estan ben calentes i t’aniran bé pel fred i la gana.
- Ja m’ho penso, que m’anirien bé. Però no tinc diners, i a casa meva tampoc en tenen...
- Està bé – va dir la Mariona – te’n dono una paperina.
- Oh! Gràcies... Moltíssimes gràcies.

El noi va marxar molt content a ensenyar les castanyes als seus amics, pobres com ell:
- Dona me’n una...
- I a mi! No he menjat res, jo, avui...
- Jo fa temps que no menjo castanyes...
Tots en volien i el nen els va dir:
- Si us en dono a tots em quedaré sense... Aneu a veure la castanyera. És una nena molt bona i segur que us en donarà.
Tots hi van anar i la Mariona no els va saber dir que no... Els en va donar fins que se’n va quedar sense.

Quan va arribar a casa, amb el cistell buit, la tieta Elvira es va posar molt contenta:
- Què bé, Mariona, ho has venut tot! Deus haver guanyat molts diners.
- No gaires tieta... Té, tot això... només.
- Com pot ser! Només això! Però què has fet?
- És que hi havia uns nens i nenes pobres que tenien molta gana i...
- I tu els has donat castanyes sense pagar, oi? Això no ho pots fer.
Nosaltres també ho som de pobres, i venem castanyes per guanyar diners. Si no guanyem diners no podrem menjar. No vull que ho tornis a fer mai més, això. Ho sens? Si hi tornes no cal que vinguis a casa. Et quedes al carrer amb ells...

La tieta estava molt enfadada i la Mariona se’n va anar al llit tan trista que no podia dormir. Només pensava en aquells nens i nenes. Què faria si li tornaven a demanar castanyes? Els diria que no! La tieta tenia raó: si regalava les castanyes, no podrien comprar menjar. Elles també ho eren de pobres... Però aquells nens i nenes, amb aquelles cares de gana i fred...

L’endemà, quan va anar a la parada, ja l’estaven esperant.
- Mariona, tenim molta gana...
- Avui fa molt fred. Dóna’ns castanyes calentones, si us plau!
- Sisplau! Sisplau! Sigues bona.
La Mariona es tapava les orelles per no sentir-los. Però era tan bona i li feien tanta llàstima, que va acabar donant-los castanyes fins que se li van acabar.

Ara no podria tornar a casa. La tieta Elvira li ho havia dit ben clar... Es quedaria a dormir a la parada. El fogó encara estava calent i, fins que no s’apagués del tot, no passaria fred. Es va posar a plorar i, al cap d’una estona, es va quedar adormida.

Aquella nit era freda de veritat: nevava i feia un vent gelat. A mitja nit, els angelets encarregats d’espiar si els nens i nenes es porten bé o fan rebequeries per anar a dormir, van veure la Mariona:
- Nois, mireu allà baix. Aquella nena es quedarà gelada. S’ha adormit i el
fogó se li ha apagat...
- Tan bona com és... L’hem d’ajudar! Au! Anem a buscar castanyes i moniatos per tots els racons, i vosaltres enceneu el fogó de la torradora de castanyes.
Tots els angelets es van posar treballar per ajudar la Mariona. L’oloreta de les castanyes la van despertar. I la gent que passava, veient tantes castanyes acabades de torrar, s’aturava a comprar. La Mariona no entenia res! Com més castanyes venia, més en tenia. Devien ser castanyes màgiques...

La tieta Elvira, quan va veure que la Mariona no havia anat a dormir es va espantar.
- Oh! Pobra Mariona... Segur que va tornar a regalar les castanyes i, com que li vaig dir allò no es va atrevir a tornar. Jo no volia pas renyar-la tant... És una nena tan bona... Tant de bo no li hagi passat res!
La tieta va sortir corrents cap a la parada, a buscar la Mariona. Tenia por de trobar-la morta de fred.
Però va veure la Mariona feliç, amb el davantal ple de diners.
- Tieta!!! Mira quants diners he guanyat. Mai n’havia vist tants de junts. No sé pas que ha passat aquesta nit però aquestes castanyes de la torradora no s’acaben mai. L’Elvira la va abraçar contenta de trobar-la sana i estàlvia.

Ben aviat van poder comprar una parada nova i ben bonica. Totes dues venien castanyes. La Mariona, en un cantó de la parada, en regalava a tota la gent pobra que n’hi demanava i la tieta Elvira s’ho mirava somrient. Havia après que ser generosa, tard o d’hora, sempre porta coses bones.


Roser Rojas i Simats (Adaptació del conte de Joan FERRÀNDIZ)


Quan era una nena, tenia un conte que m’agradava molt i avui, pensant en els panellets i les castanyes, m’ha vingut al cap. Es deia Mariuca la castañera, era d’aquells amb la silueta retallada i d’en Ferràndiz. M’he entretingut a buscar-lo per internet i n’he trobat aquesta adaptació.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

"Para que no me olvides"

Google



Mi abuela me enseño a leer.

Mi abuela me enseñó los libros y me traspasó su amor hacia ellos. No tuve elección, fue su herencia. Mi abuela me dijo que con los libros yo nunca estaría sola.

Me enseñó a cuidar de mis ojos adueñándome de ellos como el lugar más preciado, el más nítido. Me explicó que si alguna vez fallasen los oídos, no sería tan grave, poco me perdería, todo lo que valía escuchar se había escrito y lo rescataría co mis ojos. Me dijo que si alguna vez fallase la voz, no sería el fin. Recibiría el sonido exterior sin devolverlo y nadie lo echaría en falta, menos yo. Estaban las palabras para ser ejecutadas: por mis oídos las que ya estaban concebidas, por mis manos las que quisiera inventar. Al final, sin mencionar siquiera otras carencias, como el olfato o el gusto, mi abuela me dijo que ignorara la sordera y la mudez si llegasen a acometerme, que la única falta total era la ceguera.

Que cuidara mis ojos. Solo con ellos podría leer. Solo ellos me salvarían la soledad.


Un llibre que comença així promet i és un dels que estic llegint ara mateix, Para que no me olvides  de Marcela Serrano.

Una dona que pateix un atac d’afàsia, una terrible malaltia que li impedeix parlar i tota mena de comunicació, malgrat que ho entengui tot, observa silenciosament com la seva vida i la seva suposada seguretat s’ensorren mica en mica.



diumenge, 23 d’octubre del 2011

Els Tres Turons

D'esquerra a dreta, Turó de la Rovira, Turó del Carmel i Turó de la Creueta del Coll (Google)


M’aixeco d’hora, no em fa massa gràcia en cap de setmana, però hi ha coses que si no matines no es poden fer. A dos quarts d’onze he de ser al Parc de la Creueta del Coll, des d’on començarem la caminada dels Tres Turons.

Mai havia estat en aquest parc, com tampoc he estat mai al Carmel. Mentre sóc al bus vaig pensant en com i ser barcelonina encara hi ha llocs que no conec de la meva ciutat. Hi hauria de posar remei...

A aquesta hora hi ha molt poca gent i podem gaudir d’una visita molt agradable del parc, pràcticament sols. Fins i tot “juguem” amb l’escultura d’en Xillida, l’Elogi de l’aigua.






Després comencem la pujada al Turó del Coll. Les vistes són espectaculars: la ciutat, com una catifa d’edificis, als nostres peus, i quan s’acaba: el mar, un mar grisós, amb algunes lluentors com de plata, que un sol que surt a trossets va il·luminant.












Pugem, baixem, entrem en algun trosset de ciutat, em sobta un semàfor ple de teranyines, i comencem una altra pujada, ara cap al Turó del Carmel, on tornem a gaudir d’unes vistes fantàstiques.












Tornem a baixar, un trosset més de ciutat  i ara enfilem la recta final i potser la més emotiva: el Turó de la Rovira. Passem pel pont de Mühlberg, on hi veiem tot de flors recents, fem suposicions i deduïm que potser alguna persona s’hi ha tirat. Seguim cap a munt i arribem a la bateria antiaèria, construïda durant la Guerra Civil per intentar defensar Barcelona dels atacs de l’aviació feixista i que posteriorment  va ser aprofitada per bastir-hi el conegut barri dels Canons que, ubicat dins de l’àrea de barraques del Carmel, va perdurar fins l’any 1990.










Actualment encara s’hi poden veure restes de rajoles i en un tros de terra en concret hi reconec una rajola blava que hi havia en les parets del bany d’una casa que havien tingut els meus pares.




Ser allà dalt, amb aquelles vistes de la ciutat tan fantàstiques, i pensant en tot el que hi ha passat no fa tant, et fa sentir una sensació agredolça per dintre.

Hem baixat per la zona de la Font d’en Fargues per unes escales llarguíssimes i hem tornat a ser de nou a la ciutat, al Passeig Maragall.





dissabte, 15 d’octubre del 2011

dijous, 13 d’octubre del 2011

Estupendíssimes!!!




Algunes històries explicades, d’altres de pendents. Confidències, mirades, rialles, somriures, alguna pífia –l’edat de les senyores és delicada i si no se sap s’ha de callar.

5 dones estupendes al voltant d’una taula, què dic estupendes, estupendíssimes! compartint coses, experiències, bocins de vida.

Un plaer, senyores i fins aviat!

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Quan se't tanca una porta...



Fa anys buscava pis i en vaig trobar un que s’adeia força amb el que necessitava i, sobretot, amb el que jo em podia permetre. Quan ja l’havia aparaulat, i només calia posar-nos d’acord en la data per a la signatura del contracte d’arres, el propietari em va dir que havia trobat una persona que li pagava més i que se’n desdeia.

En aquell moment em vaig voler morir: jo estava de lloguer, havia de deixar el meu pis en una data concreta i havia de tornar a començar a buscar pis, cosa gens fàcil perquè a més no disposava de massa diners i havia de trobar una cosa petita, que estigués mínimament bé i d’un preu que em pogués permetre. Tot plegat, gens fàcil!

Vaig anar a veure una amiga per desfogar-me, vaig entrar-li al despatx plorant, li ho vaig explicar i ella em va dir: –pensa que quan se’t tanca una porta se t’obre una finestra. Amb els anys, recordant aquell dia, em va confessar que la vaig agafar tan de sorpresa que no va saber què dir-me i que només se li va ocórrer això en aquell moment.

Aleshores no vaig donar cap valor a aquelles paraules, però amb el temps, i mirant enrere, vaig comprovar que aquella finestra se m’havia obert i de bat a bat: Vaig acabar en un pis molt millor que el que havia perdut i d’un preu molt correcte.

Això només és un exemple, però, al llarg de la meva vida, m’ha passat més vegades que coses que puntualment m'han contrariat o m'han fet mal, a la llarga s’han convertit en bones, positives, per les conseqüències que han tingut.

Fa uns mesos en parlava amb una persona i li posava algun exemple més de la meva experiència de vida i no ho veia com jo, jo insistia, però no ens vam posar d’acord.

Avui he pensat en aquella conversa, i en aquella persona, i he somrigut pensant que un cop més m’havia passat.

dimarts, 27 de setembre del 2011

Josep Maria de Sagarra, en el cinquantenari de la seva mort

Google




AIGUA-MARINA
 
Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d’aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.
I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l’escàlem.
I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.
Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aigua-marina.
 

Josep Maria de Sagarra



dissabte, 24 de setembre del 2011

Darrer gelat de la temporada








Fracàs

Google



Cada matí, si vaig amb temps, abans d’entrar a la feina m’aturo a fer un cafè amb llet. M’agrada molt el bar al que vaig. Ho tenen tot molt net, molt ben posat, les pastes són boníssimes, els entrepans també i el personal és molt amable. Hi ha tres noies i un noi. Elles porten la cafeteria i ell es dedica més a la venda de cafès i a altres quefers. A vegades el veig assegut en un raconet on hi ha una tauleta amb un llum de despatx, que em fa pensar que porta els comptes i/o comandes.

Hi ha dies, però, que es posa a la barra a donar un cop de mà, perquè una de les noies és a dintre fent entrepans, i alguna vegada m’ha posat ell el cafè amb llet. Quan això passa me’l miro i remiro, és força alt, extremadament prim, porta ulleres, i diguem-ne que no és especialment agraciat.

El fet que me’l miri tant és que el seu físic –alt i prim– em fa pensar molt en una persona que vaig admirar molt i que quan la vaig conèixer una mica em va decebre, tot i que, a la fi, tampoc vaig poder-la tractar tant profundament com creia que m’hagués agradat.

És una història que porto malament encara ara, després de molt de temps, perquè la considero com un fracàs personal, tot i no haver fet res mal fet. Costa d’encaixar que una persona que tenies en un pedestal et decebi i a vegades em demano si potser sí que sóc culpable precipitant-me a l’hora d’admirar persones, potser hauria de donar-les més temps, abans d’exalçar-les tant.


divendres, 23 de setembre del 2011

La barberia

Google



Des de sempre que era allà, al carrer de la Llibreteria, de color verd, verd pàlid més exactament, tota la vida l’havia vista. Molt antiga, tant, que gosaria dir que estava igual que quan la van obrir. Tenia una rètol que deia prohibit fer fotos, suposo que perquè tothom n’hi feia i se’n deurien cansar. De tant en tant hi veies algun senyor assegut a dintre i el barber fent la seva feina.

Tinc un amic, que no és barceloní, però que hi havia viscut fa anys, que un dia parlant em va dir que era on anava a tallar-s’hi els cabells i des d’aleshores que sempre me la mirava amb més cura i inevitablement me'l feia venir al cap.

Sempre pensava que un dia demanaria a l’amo que em deixés fer una foto, per penjar-la aquí i dedicar-li un apunt a aquest amic, pensant que li faria gràcia. Però he fet tard. Jo que sóc tan impulsiva, aquí no en vaig ser gens i ara ja no hi ha solució.

Aquest estiu, quan vaig tornar de vacances, la meva sorpresa va ser veure que l’estaven tirant a terra, tot mig trencat i un parell d’homes picant parets, enrunant-la.

Al cap de molt pocs dies, ja l’estaven muntant i ara és l’enèsima botiga de souvenirs de paquis que hi ha al barri, de fet al mateix tros de carrer n’hi un parell més i una mica més avall encara dues més. D’aquelles que tant hi ha samarretes del Barça, no oficials, com sabatetes de taló de flamenca per nenes, com barrets mexicans, com trencadissos d’en Gaudí.

Vull pensar que l’Ajuntament no hi va ser a temps a aturar-ho, però que hi posarà remei, perquè si no, és molt trist com està esdevenint el comerç d’aquell barri.