Buidar el sac

Google

Que difícil és a vegades buidar en paraules el sac de sentiments, sensacions, pors, contradiccions, decepcions, que l’omplen.

Envasos retornables

Google

Quan era una nena i acompanyava la mare a comprar, dúiem les ampolles buides –els envasos– de la llet, de les coca-coles, de l’aigua així com els sifons i tantes com portàvem les agafàvem plenes, pagant-ne només el líquid.

Si havíem de tenir convidats o se’ns havia trencat algun envàs n’agafàvem més i aleshores pagàvem l’envàs i el líquid i si en algun moment ens quedava un excés d’envasos, els dúiem a la botiga i ens els abonaven.

Amb el temps van aparèixer els envasos no retornables i això es va acabar.

Aquest matí, he sentit per la ràdio que s’està treballant en un projecte de Llei d'envasos retornables. I el primer que m’ha vingut al cap ha estat tot això i he pensat que potser no havíem evolucionat tant doncs...

Diners

Google

Aquest cap de setmana la premsa va plena de la mort del Severiano Ballesteros i m’ha sabut greu, naturalment, però tampoc hi tenia cap passió especial.

En un d’aquests breus de la seva vida que vaig sentir, van dir que es va separar d’una Botín el 2004, després de 16 anys de matrimoni i tres fills. Que de seguida se’l va veure amb una altra dona, que va morir d’accident de trànsit el 2007, i que el 2008 van detectar-li el tumor cerebral, que gairebé tres anys després se l’ha emportat.

Jo, que sempre he anat més aviat justa de diners, i que sense fer res mal fet, sempre haig d’anar fent invents i cabrioles per sortir-me’n, el primer pensament que vaig tenir va ser que, malauradament, tants diners tampoc li han servit de res.

Lectura: "El tiempo mientras tanto"

La María José amb poc més de 30 anys, és en un centre de malalts terminals, amb un coma irreversible, com a conseqüència d’un accident de trànsit, i sense cap possibilitat de recuperació. L’hi queden pocs mesos de vida.

Al seu voltant, un pare, una mare, una amiga de tota la vida i una dona que la vetlla de nit.

El pare, el Paco, hi passa els matins al seu costat, la mare, la Pilar, hi passa les tardes i l’amiga, la Marga, algunes tardes. Les nits són de la Cleopatra, una cubana que, amb dues feines més, mira de guanyar diners per tenir una certa estabilitat i portar una filla que ha deixat al seu país.

A mesura que passen els dies, anem sabent perquè la mare sempre ha estat enfadada amb el món, com el pare s’hi va conformar de seguida i es va dedicar a estimar la María José amb bogeria. Com és que la María José, després d’estar tota la vida enamorada del Joaquín, el seu veí, després d’un any de casada se’n va separar. La gran amistat de la María José amb la Marga, des de nenes, i com ara la Pilar pot saber coses de la seva filla gràcies a ella. També sabrem la història de la Cleopatra, com és que va acabar tenint una filla d’un espanyol i amb quines condicions viu i treballa a Espanya.

Enmig de tots ells, apareix un xicot, el Goumba, un immigrant que ingressa al mateix hospital, amb tetraplegia, que parla només francès i que està completament sol al país.

És com si la María José, des del llit, sense ni moure’s, ni parlar, ni fer res de res els anés sacsejant a tots, d’un en un, cas per cas, i fes tornar la raó allà on hagués hagut d’estat sempre. Mica en mica, tots van reaccionant, acceptant la vida tal com és. Cap d’ells tindrà un canvi espectacular, però tots, per dir-ho d’alguna manera, començaran a viure amb una mica més de pau.

Quan, com i per què?

           Google

És difícil de saber quan, com i per què, però sempre arriba un moment en el que, com si fóssim interruptors i ens fessin un clic, les coses canvien.

Només saps que ja ha passat, però molt probablement mai sabràs quan, com i per què...

Un esperit especial

La primera vegada que ens vam trobar, feia fred, molt fred. La segona també, però no tant, i aquesta darrera va fer un bon sol, amb el que els més agosarats vam suar i tot, per posar-nos-hi a sota.

En aquella primera vam ser 15, en la segona 13 i en aquesta tercera 10, perquè sempre hi ha algun compromís ineludible.

Tant la primera, com la segona com aquesta tercera han tingut una mateixa cosa en comú: un esperit especial, un ambient de complicitat i un bon rotllo gens fingit ni esforçat, un bon rotllo de debò.

Hi va haver ganes la primera i la segona i ara ja hi ha gairebé necessitat. Ens volem veure, ens agrada i ens ho passem bé junts. Què més es pot demanar?

Mare

Fa unes nits em vaig posar al llit i, amb llàgrimes als ulls, vaig demanar-li que m'ajudés. Ara feia molt temps que no m’hi adreçada. I quan ho havia fet més aviat era per coses bones: perquè estava contenta o perquè creia que en aquells moments se sentiria cofoia de mi i del que estava fent o m’estava passant.

Però aquest darrer cop va ser com un tornar enrere, com si fos aquella nena petita que, quan l’hi passa qualsevol cosa, el primer que fa és anar a buscar la mare, per rebre’n la seva protecció i el seu consol.

Li demanava que m’ajudés, que m’ajudés a entendre coses que jo sola no podia i que fos a prop meu, que no em deixés sola amb aquells desconcert i desconsol.

Mica en mica em vaig anar adormint i suposo que la vaig tenir tota la nit vetllant aquell son, perquè em vaig despertar molt millor.

Va deixar aquest món quan jo estava a punt de fer els 40 anys, però la patacada, la sentència, la vaig tenir quan en tenia 28, quan ella va desconnectar realment d’aquest món. Massa jove per perdre una mare, o per tenir-la a mitges: sense el seu consell, el seu consol, sense la seva complicitat, sense ella en definitiva, perquè de seguida va passar a ser un cos només, una rialla i, això sí, molts petons.

Amb els anys t’hi acostumes, quin remei! Però mai deixes d’enyorar aquelles abraçades, aquells petons, aquells “mimitus” i aquella seguretat que sempre sents al seu costat.

Ja sé que avui és el dia de la mare segons El Corte Inglés, però jo no he pogut evitar pensar-hi, o pensar en ella una mica més.