dilluns, 28 de març del 2011

Exposició: La Trieste de Magris

Piazza Unità (Alessandro Paderni)


Aquest cap de setmana he visitat l’exposició La Trieste de Magris, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Una exposició que m’ha agradat i que m’ha permès descobrir una ciutat totalment desconeguda per a mi així com les seves particularitats climàtiques, orogràfiques, polítiques, socials i culturals.

Hi destaquen –i per això el títol– escriptors que hi deixen i hi han deixat petjades importants, encapçalats per Claudio Magris, i dels que també en sabia ben poca cosa tret de Giani Stuparich, autor de l’Illa, llibre que precisament vaig llegir fa ben poc, i de James Joyce –que hi va viure molts anys, tot i que confesso no haver llegit encara l’Ulisses.

Com em passa moltes vegades quan viatjo o descobreixo alguna cosa nova, en arribar a casa començo a buscar més informació i miro de documentar-me una mica més sobre allò que m’ha atret o cridat l’atenció. Però també miro altres blocs per conèixer altres impressions i vaig trobar un apunt que em va fer pensar.

Després de llegir-me’l, i veure que en algun aspecte hi coincideixo –la museografia, que a mi em va semblar molt didàctica, ha de ser caríssima– em demano si una exposició ha de ser més que un tast sobre un tema, perquè després si ens ha interessat prou hi aprofundim pel nostre compte, i pretendre que ens ho expliquin tot, convertint-la en una macroexposició que podria acabar sent de dimensions i continguts insuportables.

D’altra banda, el públic és molt divers, de diferents nivells intel·lectuals, i penso que és bo que les exposicions siguin accessibles a tothom per tal d’aconseguir el màxim de difusió possible, que suposo que és del que es tracta.