I bon sopar

Tapas, 24

Dia de platja

El millor que hi ha

De nou al Parc Güell

Viure

The cat boat, Edward Hopper (1922)

Fa temps que les coses no et van bé i que quan se te’n resol una se te n’espatlla una altra, però ja saps que hi ha persones a les que tot ens costa una mica més d’aconseguir que a les altres, però també has de saber que quan ens en sortim, la satisfacció també és una mica més gran.  

No tinc paraules per tot el que et passa, però ahir vaig trobar aquest text, que potser expressa tot el que m’agradaria que tinguessis present, sobretot en els moments més baixos.

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver gaudit d’instants de felicitat, sense que hagin augmentat els teus somnis.

No et deixis vèncer pel descoratjament. No permetis que ningú et negui el dret a expressar-te, que és gairebé un deure. No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.

No deixis de creure que les paraules i la poesia poden canviar el món. Passi el que passi, la nostra essència roman intacta. Som éssers plens de passió. La vida és desert i oasi. Ens fa caure, ens fereix, ens ensenya, ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia història.

Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua: Tu pots aportar una estrofa. No deixis mai de somiar, perquè somiant l’home és lliure. No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. Molts viuen en un silenci esfereïdor. No et resignis. Fuig.

"Esgaripo pels sostres d’aquest món", diu el poeta. Valora la bellesa de les coses simples. Es pot fer poesia bella sobre petites coses, però no podem vogar en contra de nosaltres mateixos. Això transforma la vida en un infern. Gaudeix del pànic que et provoca tenir la vida per davant.

Viu-la intensament, sense mediocritat. Pensa que en tu resideix el futur i encara la tasca amb orgull i sense por. Aprèn dels qui puguin ensenyar-te. Les experiències dels qui ens van precedir, dels nostres "poetes morts", t’ajuden a caminar per la vida. La societat d’avui som nosaltres... els "poetes vius". No permetis que la vida se t’escapi sense que la visquis.

Walt Whitman (1819-1892) poeta nord-americà.

Deliciosa Martha

Google

En una ciutat alemanya, una dona dedicada en cos i ànima a la seva professió, la cuina, que viu sola i treballa en un restaurant de categoria, fent menges exquisides, un dia rep una trucada: la seva germana –que tenia una filla– ha mort i la nena s’ha quedat sola, perquè el pare –italià i casat a Itàlia– no sap de la seva existència.

Un nou veí, un nou company cuiner –italià–, la feina, la nena, la seva fredor, tot barrejat se li fa difícil de portar.

Feia anys que l’havia vista, però m’ha agradat tornar-la a veure aquesta nit.

Una història tendra, per res ensucrada, una història deliciosa!

Milenium

Google

Dimecres, i per casualitat, vaig veure la primera pel·lícula de la trilogia Milenium: Els homes que no estimaven les dones.

Em va fer mandra anar al cinema, quan la van estrenar, perquè havia estat tan especial –i sorprenent per a mi– la lectura dels tres volums, que em feia por que em trenqués aquell record indescriptible que m’havia deixat.

Reconec que vaig començar la lectura del primer per insistència d’una amiga, perquè a mi no em cridava gens l’atenció, i com de seguida no vaig poder parar de llegir fins que vaig acabar amb el tercer. Em vaig cruspir al voltant d’unes 1.200 pàgines en un tres i no res i sense haver llegit mai abans res de novel·la policíaca.

No crec que es pugui qualificar de bona literatura aquesta trilogia, i no tinc massa més experiència en novel·la policíaca tampoc com per saber si dintre d’aquest gènere es pot considerar gaire bona, però puc afirmar que personalment hi vaig quedar enganxada de seguida, que em va enamorar el Mikael Blomvisk i que vaig agafar un afecte immens a la Lisbeth Salander.

Veure’n la pel·lícula i que els personatges que t’han despertat aquestes sensacions no es corresponguin amb els que tu has visualitzat en el teu imaginari pot deixar-te un mal gust de boca i per això la meva precaució en anar al cinema quan la van estrenar. El cas, però, és que la Lisbeth Salander, sobretot, era tal i com me l’havia imaginada, i per tant va ser com retornar a aquella lectura que tant i tant em va enganxar i que fins i tot vaig enyorar un cop vaig acabar i tancar el tercer volum.

Però veure la pel·lícula –que segons m’han dit és la millor, que les altres dues no valen res– també va ser com tornar a l’estiu de fa dos anys. Un estiu del que en tinc molt bon record: d’estar-me fins a les tantes a la terrassa de l’Escala llegint, d’arribar de la platja i córrer a buscar el llibre, de passar-me hores al llit de casa –perquè és on estic més fresqueta a l’estiu a casa meva– llegint. De córrer per tot arreu amb el llibre. D’emocionar-me, de patir, d’envejar les dones que es relacionaven amb el Mikael i de voler abraçar la Lisbeth i dir-li que no patís, que podia confiar en mi i que jo la cuidaria.

Una lectura sorprenent per l’aparició de totes aquestes sensacions tan intenses, que mai abans havia sentit d’aquesta manera amb cap altra. Mai havia sentit uns personatges tan pròxims com ells ni mai, en acabar-lo, un llibre m’havia deixat tan buida, com amb ganes de més i enyorada dels seus personatges.

Visionar la pel·lícula dimecres em va fer sentir molt bé i “conèixer” finalment la Lisbeth, tot i ser com jo ja l’havia imaginada.