Mare

Fa unes nits em vaig posar al llit i, amb llàgrimes als ulls, vaig demanar-li que m'ajudés. Ara feia molt temps que no m’hi adreçada. I quan ho havia fet més aviat era per coses bones: perquè estava contenta o perquè creia que en aquells moments se sentiria cofoia de mi i del que estava fent o m’estava passant.

Però aquest darrer cop va ser com un tornar enrere, com si fos aquella nena petita que, quan l’hi passa qualsevol cosa, el primer que fa és anar a buscar la mare, per rebre’n la seva protecció i el seu consol.

Li demanava que m’ajudés, que m’ajudés a entendre coses que jo sola no podia i que fos a prop meu, que no em deixés sola amb aquells desconcert i desconsol.

Mica en mica em vaig anar adormint i suposo que la vaig tenir tota la nit vetllant aquell son, perquè em vaig despertar molt millor.

Va deixar aquest món quan jo estava a punt de fer els 40 anys, però la patacada, la sentència, la vaig tenir quan en tenia 28, quan ella va desconnectar realment d’aquest món. Massa jove per perdre una mare, o per tenir-la a mitges: sense el seu consell, el seu consol, sense la seva complicitat, sense ella en definitiva, perquè de seguida va passar a ser un cos només, una rialla i, això sí, molts petons.

Amb els anys t’hi acostumes, quin remei! Però mai deixes d’enyorar aquelles abraçades, aquells petons, aquells “mimitus” i aquella seguretat que sempre sents al seu costat.

Ja sé que avui és el dia de la mare segons El Corte Inglés, però jo no he pogut evitar pensar-hi, o pensar en ella una mica més.