dimarts, 27 de setembre del 2011

Josep Maria de Sagarra, en el cinquantenari de la seva mort

Google




AIGUA-MARINA
 
Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d’aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.
I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l’escàlem.
I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.
Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aigua-marina.
 

Josep Maria de Sagarra



dissabte, 24 de setembre del 2011

Darrer gelat de la temporada








Fracàs

Google



Cada matí, si vaig amb temps, abans d’entrar a la feina m’aturo a fer un cafè amb llet. M’agrada molt el bar al que vaig. Ho tenen tot molt net, molt ben posat, les pastes són boníssimes, els entrepans també i el personal és molt amable. Hi ha tres noies i un noi. Elles porten la cafeteria i ell es dedica més a la venda de cafès i a altres quefers. A vegades el veig assegut en un raconet on hi ha una tauleta amb un llum de despatx, que em fa pensar que porta els comptes i/o comandes.

Hi ha dies, però, que es posa a la barra a donar un cop de mà, perquè una de les noies és a dintre fent entrepans, i alguna vegada m’ha posat ell el cafè amb llet. Quan això passa me’l miro i remiro, és força alt, extremadament prim, porta ulleres, i diguem-ne que no és especialment agraciat.

El fet que me’l miri tant és que el seu físic –alt i prim– em fa pensar molt en una persona que vaig admirar molt i que quan la vaig conèixer una mica em va decebre, tot i que, a la fi, tampoc vaig poder-la tractar tant profundament com creia que m’hagués agradat.

És una història que porto malament encara ara, després de molt de temps, perquè la considero com un fracàs personal, tot i no haver fet res mal fet. Costa d’encaixar que una persona que tenies en un pedestal et decebi i a vegades em demano si potser sí que sóc culpable precipitant-me a l’hora d’admirar persones, potser hauria de donar-les més temps, abans d’exalçar-les tant.


divendres, 23 de setembre del 2011

La barberia

Google



Des de sempre que era allà, al carrer de la Llibreteria, de color verd, verd pàlid més exactament, tota la vida l’havia vista. Molt antiga, tant, que gosaria dir que estava igual que quan la van obrir. Tenia una rètol que deia prohibit fer fotos, suposo que perquè tothom n’hi feia i se’n deurien cansar. De tant en tant hi veies algun senyor assegut a dintre i el barber fent la seva feina.

Tinc un amic, que no és barceloní, però que hi havia viscut fa anys, que un dia parlant em va dir que era on anava a tallar-s’hi els cabells i des d’aleshores que sempre me la mirava amb més cura i inevitablement me'l feia venir al cap.

Sempre pensava que un dia demanaria a l’amo que em deixés fer una foto, per penjar-la aquí i dedicar-li un apunt a aquest amic, pensant que li faria gràcia. Però he fet tard. Jo que sóc tan impulsiva, aquí no en vaig ser gens i ara ja no hi ha solució.

Aquest estiu, quan vaig tornar de vacances, la meva sorpresa va ser veure que l’estaven tirant a terra, tot mig trencat i un parell d’homes picant parets, enrunant-la.

Al cap de molt pocs dies, ja l’estaven muntant i ara és l’enèsima botiga de souvenirs de paquis que hi ha al barri, de fet al mateix tros de carrer n’hi un parell més i una mica més avall encara dues més. D’aquelles que tant hi ha samarretes del Barça, no oficials, com sabatetes de taló de flamenca per nenes, com barrets mexicans, com trencadissos d’en Gaudí.

Vull pensar que l’Ajuntament no hi va ser a temps a aturar-ho, però que hi posarà remei, perquè si no, és molt trist com està esdevenint el comerç d’aquell barri.



Tardor

Google




Quan era una nena, la tardor sempre començava el 21 de setembre, però des de fa anys que comença abans o després, has d’estar pendent de les notícies i de la gent del temps per saber-ho. Enguany diuen que és avui quan comença.

Tot és saber que arriba que ja començo a estar incòmode, la sensació de perdre el sol, l’escalforeta, les tardes llargues i les nits curtes, em fa sentir en fals, com fora de lloc.

Reconec que és una de les èpoques més maques de l’any visualment parlant, el ventall de colors que ofereix la natura és únic i indescriptible, però a mi em supera pensar que em llevaré notant la primera fresca del dia, que al vespre, a casa, m’hauré de posar mitjons i jaqueta, per molta calefacció que tingui, i que plegaré que ja serà fosc, com si ja no quedés dia, per més que encara en restin unes quantes hores.

No m’ha agradat mai ni m’agrada la tardor, perquè és on s’acaba el bo i comença el dolent: el fred. I és que el fred, i més el d’aquí, tan humit, no m’agrada gens.

Com cada any, però, l’hauré de passar de la millor manera possible per fer-m’ho més fàcil, tot esperant la primavera i l’estimat estiu que afortunadament tornarà a venir.

dimecres, 21 de setembre del 2011

El convidat





Dilluns se’m va passar, no sabia que començava la temporada, però ahir el vaig repescar. Genial en Monzó!


dimarts, 20 de setembre del 2011

dilluns, 19 de setembre del 2011

Vist i sentit

Google




Aquest matí, entrava al Metro i davant meu hi havia un pare amb un nen i una nena. El nen d’uns 6-7 anys i la nena d’uns 9-10, aproximadament, amb pinta de bon rotllo tots tres.

El pare amb la nena, parlava en català, amb el nen en castellà i el nen amb la nena en català. Li deien papa (ella) i "papá" (ell). En un moment donat la nena li diu al nen:

–ara vas al cole o a casa de la teva mare?

I el nen diu:

–¿papá, ahora dónde voy?


diumenge, 18 de setembre del 2011

The Tree of Live

Google


Que si s’ha d’haver fumat alguna cosa abans d’anar-la a veure, que si és una pel·lícula de crítics de cinema, que si havia agradat molt, que si gens, que si té tant d’obra mestra com de presa de pel...

Potser és aquesta darrera la crítica de les que he llegit amb la que més coincideixo després d’haver vist The Tree of Life (L’arbre de la vida), Palma d’Or 2011 a la millor pel·lícula del Festival de Canes.

Una pel·lícula estranya, que se surt de tot el que havia vist fins ara. Una meravella de fotografia, d’estètica, però que a mi personalment no m’ha dit ni fet sentir res absolutament.

L’argument es mostra molt de puntetes, tot i que és on es bassa tota la pel·lícula: un pare excessivament sever, una mare amorosa  i tres fills que ho porten com poden, tot i que el gran més malament que els altres.

La mort del segon els trasbalsa a tots i amb els anys el gran, el dia de l’aniversari de la mort del seu germà, es planteja coses, d’alguna manera és com si no hagués aconseguir tancar la ferida.

I aquí és on el director barreja Déu, amb la natura, amb les històries de quan eren petits, l’amor, la mort i la història de l’Univers des dels seus orígens.

La música és preciosa, les imatges fantàstiques, però hi ha una barrija-barreja de temes, que l’acaba fent feixuga i llarga, per al meu gust.

Quan vaig sortir del cinema les meves primeres paraules van ser: una anada d’olla!

divendres, 16 de setembre del 2011

Espelma

Google



No sóc gens creient, però en canvi tinc un costum –curiós per no ser-ne– que és el de posar espelmes a Santa Rita, sempre que penso que alguna persona estimada per mi, o jo, necessitem una empenteta.

Suposo que és d’aquelles coses que tenim tan arrelades que acabem separant de les creences i les convertim en tradició i el cas és que, sigui pel que sigui, i també perquè tinc una Santa Rita al costat de la feina, ho faig sovint.

Avui, al passar pel costat m’he quedat pensant que sempre anava a posar-ne per demanar alguna cosa, però que mai ho havia fet per donar les gràcies i com que em sentia –i em sento– bé, en pau, era un bon moment per posar-ne una d’agraïment, perquè segur que alguna empenteta em deu haver donat.


dijous, 15 de setembre del 2011

29a. Setmana del Llibre Català

Google

 


Avui he visitat la 29a. Setmana del Llibre en Català, al Parc de la Ciutadella.

És estrany que jo miri llibres i no me’n compri cap, però el muntatge, tot i ser agradable per a passejar-hi, no m’ha resultat còmode per entretenir-m’hi a mirar i decidir-me per cap.

Sortint d’allà, he seguit caminant pel Pg. de Circumval·lació i he anat a parar al carrer Wellington, on he trobat el tramvia, que m’ha deixat a prop de casa.

Feia temps que no em sentia tan bé, tan lleugera d’equipatge. Tot i no haver comprat cap llibre, la passejada ha estat positiva i totalment reveladora.  


diumenge, 11 de setembre del 2011

Va tornar a passar...




Un cop més, sota una lluna gairebé plena (segons l’experta, un 97%), ens vam tornar a trobar i ens ho vam tornar a passar bé junts. L’artífex de nou en Ferran, que aquest cop feia anys i ens havia convocat a la platja de la Nova Icària.

Vam posar-nos al dia de les vacances, de lectures, de “secrets de família” (bessones lesbianes), de futurs projectes d’un historiador que s’enceta tot just demà com a profe, de les múltiples ocupacions que tindrà la psicòloga, de que per fi les qüestions laborals de la talladora de dits amb màquina d’embotits finalment s’han resolt i per a bé, de que hi ha qui no sap quin número de peu calça i de qui el calça ben petit. Vam saber també qui té un ordinador d’Acer, qui gaudeix fent punt de creu, i de qui se’n va de congrés i només pensa en l’apunt que ha de penjar i de si hi serà a temps.

Fins i tot vam saber algunes intimitats d’altres amics d’en Ferran, trios, ninos i nines inflables!

Tot amanit per un Ferran com sempre encantador, simpàtic, atent i divertit.

Aquest esperit Berlinès, dona molt si!

dimecres, 7 de setembre del 2011

Notting Hill

Cel i mar




Un arrosset a Sitges, davant del mar, una bona manera d’acomiadar l’estiu i de preparar-se per a un nou curs que tot just encetem...


diumenge, 4 de setembre del 2011

2a. diada d'Estellés

Pals, 2011 (Lali)




PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.


Vicent Andrés Estellés (1924 – 1993)

 
 

divendres, 2 de setembre del 2011