dimarts, 30 d’agost del 2011

La vida dels altres





A l’escola de cinema de Munic, el professor ens deia que havíem d’entrenar la nostra imaginació –escriu el director Florian Henckel von Donnersmarck– com Schwarzenegger els seus muscles i pectorals. Quan jo escoltava l’Appasionata o la Sonata Clar de lluna entenia el text de Lenin segons el qual la música era sempre superior a qualsevol ideologia. Em vaig imaginar Lenin escoltant l’Appasionata i vaig pensar que potser, en aquelles circumstàncies, no hauria existit la Unió Soviètica.” Des d’aleshores, una imatge va perseguir a Von Donnersmarck: “un home amb audiòfons que escolta música no per plaer, sinó perquè està vigilant un enemic polític. ¿Qui és aquest home que escolta una sonata? A qui vigila? Qui és el vigilat? ¿Pot enamorar-se de la música i oblidar l’enemic? Pot ajudar l’enemic? Des d’aquell moment, vaig veure amb tota claredat el guió de La vida dels altres”.


I aquesta és la història de La vida dels altres: una pel·lícula pertorbadora, que no et deixa indiferent, però, a l'hora, un cant a l’ésser humà i a la capacitat de reacció que en un moment donat pot arribar a tenir.

No és nova, és del 2006, però jo no he tingut ocasió de veure-la fins aquest cap de setmana i, tot i que me n’havien parlat molt bé, ha superat totes les expectatives.

República democràtica Alemanya, any 1984. El capità Gerd Wiesler, un home solitari, és un competent oficial del servei d’intel·ligència de l’Stasi, la totpoderosa policia secreta del règim comunista de l’RDA. Però, quan li encomanen que espiï la parella formada pel prestigiós escriptor Georg Dreyman i la popular actriu Christa-Maria Sieland, no pot ni tan sols imaginar fins a quin punt aquesta missió influirà en la seva concepció de la vida i del món.


I aquest home fred, dur, solitari, aparentment sense ànima, arran del suïcidi en la desesperança d’un amic de l’escriptor, Albert Jerska, un director de teatre al que van castigar amb set anys de suspensió laboral pels seus comentaris contra el règim, i de veure en Dreyman tocant al piano, apassionadament, amb el dolor i la impotència per la mort de l’amic i els motius que l’han portat a fer aquest pas, una sonata que Jerska li havia regalat el dia del seu aniversari, Sonata per a un home bo, i després de llegir un fragment d’un llibre d’en Brecht, que agafa del pis quan no hi són, encuriosit:

Si els núvols no haguessin estat allà.
Jo hagués oblidat aquell petó fa molt temps.
Els núvols encara els recordo i els recordaré sempre,
Eren tan blancs i venien des de molt lluny.

Per tot el que està vivint, encara que sigui la vida d’uns altres, fa un commovedora transformació moral.

Una pel·lícula del tot recomanable, que costarà d’oblidar.


dilluns, 22 d’agost del 2011

My Sweet Lord

Rebo un correu que diu:


Aquest vídeo és perquè el guardis com un incunable i que de tant en tant te’l miris i escolis.

Es tracta de la interpretació que fa un grup d’amics de la cançó My Sweet Lord de George Harrison. Aquest concert fou en homenatge seu, dos anys després de la seva mort.

A la guitarra acústica, Eric Clapton, a l’elèctrica, el fill de George Harrison, al piano, Paul MacCartney, a la primera bateria, Ringo Star, a la segona, Phill Collins, a la segona guitarra elèctrica, Tom Petty, a l’orgue i interpretant la primera veu, Billy Preston.

Entre les vocalistes del cor, Linda Eastman, dona de Pau MacCartney.

També hi eren Bob Dylan, Ravi Shankar, Jethro Tull, i un nombre d’amics i contemporanis dels Beatles així com tot el grup The Cream d’Eric Clapton.

Tots ells representen el millor, el més representatiu dels 70.

A Billy Preston se’l va arribar a conèixer com el 5è. Beatle, ell va ser qui sempre va tocar el piano i l’orgue en totes i cadascuna de les gravacions dels Beatles.

A gaudir-lo!




diumenge, 21 d’agost del 2011

dissabte, 20 d’agost del 2011

dijous, 18 d’agost del 2011

Exposició: Francesc Català-Roca










Francesc Català-Roca deia: “els llibres de fotografia no han de portar text al costat de la imatge; la gent s’ha d’acostumar a llegir la fotografia, observant-la, intentant de saber què va voler dir el fotògraf, descobrint coses que el fotògraf no va advertir. Quan les fotografies porten peu, es limiten a llegir-lo i passar pàgina”.







dimecres, 17 d’agost del 2011

El fin es mi principio





Me n’havien parlat molt bé, m’havien fet venir ganes de veure-la i ahir hi vaig poder anar.

La història és senzilla: un home amb una vida molt plena –Tiziano Terzani, periodista, escriptor i assagista–, veient que s’acosta la fi dels seus dies, demana el seu fill que el vagi a veure a la casa que tenen a Orsigna (Toscana). Vol explicar-li coses de la seva vida com a corresponsal de premsa en el sud-est asiàtic, els canvis polítics i socials dels que ha estat testimoni, i la transformació espiritual que ha experimentat els darrers anys, arran de la seva malaltia. Però sobretot, el més important per ell és transmetre el seu fill com està encarant la mort, la darrera etapa que li queda per viure.

La pel•lícula és una gran i llarga conversa entre pare i fill, que permet que anem sabent la seva vida, els seus ideals, les seves decepcions, els seus triomfs i sobretot la seva evolució com a ésser humà. També, com a pare, pretén traspassar-li el que considera fonamental a la vida:

Lo fundamental es la posibilidad de ser lo que uno quiera y eso es algo factible. Vivir una vida propia, una vida que sólo tú determines, una vida en la que te reconozcas. No soy una excepción, solo hace falta armarse de valor.

Fruït d’aquestes converses, se’n va editar un llibre, del mateix títol, –d’un gran èxit, sobretot a Itàlia– i posteriorment se n’ha fet la pel•lícula.

La interpretació és molt bona, la de tots, però cal destacar la del protagonista, Bruno Ganz, és extraordinàriament bona. Hi ha estones que no sembla una pel•lícula sinó un documental, els personatges semblen una família de veritat vivint uns moments difícils, però en pau, una pau que sembla ser que Tiziano Terzani va saber transmetre’ls-hi.

La pel•lícula està rodada a la casa real del periodista i potser això també la fa més semblant a un documental. A destacar, el paisatge: magnífic. La Tostana és una zona molt bonica, però molt “endreçada” que en dic jo. Orsigna, però, és al cim d’una vall i el paisatge és més feréstec, d’una bellesa molt més natural.

Una pel•lícula molt recomanable i de les que et van fent pensar hores després.



dilluns, 8 d’agost del 2011

Sentit comú




s. XIX dC

La història de la filosofia catalana contemporània arrenca del concepte escocès del sentit comú, que en català esdevindrà el ‘seny’. Llorens i Barba serà l’introductor d’aquest concepte, que prendrà forma definitiva en Eugeni d’Ors i que, posteriorment, donarà lloc a l’Escola de Barcelona.



Fa anys, parlant amb una companya de feina, em deia que ella no havia fet mai de secretària, però que, quan l’hi van proposar de fer-ne per primera vegada, va pensar que el millor era aplicar el sentit comú i que això no li havia fallat mai. Val a dir que és una molt bona secretària.

Aquest matí m’ha vingut al cap això del sentit comú, quan sentia que hi havia hagut 3 banyistes morts a Coma-ruga aquest cap de setmana i que s’havia convocat una reunió urgent. I jo em demano, si la gent es banya on no ho ha de fer o quan hi ha banderes de perill o de prohibició, cal cap reunió? Més aviat penso que el que cal és que la gent faci el que s’ha de fer.

Les advertències hi són per alguna cosa, no deu ser caprici de ningú, i si la gent no en fa cas, poc s’hi podrà fer. Necessitem un policia cadascun de nosaltres que ens vagi dient què podem fer i què no? Una mica més de sentit comú no ens faria cap nosa a tots plegats.



dijous, 4 d’agost del 2011

Amistat




Una imatge que m’encanta, com m’encanta el que tinc amb tu: una bonica amistat.


MAD MEN

Google



L’he descoberta fa poc, la venen amb un diari econòmic, i em té ben enganxada.

Una sèrie de televisió d’una alta qualitat: ben interpretada, ben ambientada i amb uns guions exquisits. El que més m’ha seduït són els silencis, els gestos, que fan que hagis d’interpretar moltes vegades el que no et diuen, el que només t’apunten.


dimecres, 3 d’agost del 2011

La trucada

Google



Finalment, s’havia decidit. Després d’uns mesos de distància i de pensar que potser n’havia fet un gra massa, que potser no n’hi havia per tant, i que, en definitiva, el que comptava era que s’estimaven; després de tan d’enyor com havia sentit, després de dir-se una i mil vegades que cadascú era com era i que les persones s’havien d’acceptar, fossin com fossin, i un cop assumit que això no era baixar de burro sinó rectificar, finalment, s’havia decidit.

Havia pensat de proposar-li de veure’s, amb el cap de setmana per davant, havia pensat que si tot anava bé s’hi aproparia tant com pogués per tal que entengués que estava trencant el gel de nou i havia pensat que es deixaria anar a la més mínima per recuperar aquell grau d’intimitat que ja s’havien conegut i que havien deixat enrere.

Va telefonar-li i li va dir per veure's. La resposta va ser que sí, que en tenia moltes ganes i que aprofitaria per parlar-li d’una nova il·lusió, una persona que havia conegut feia poc.