dimecres, 3 d’agost de 2011

La trucada

Google



Finalment, s’havia decidit. Després d’uns mesos de distància i de pensar que potser n’havia fet un gra massa, que potser no n’hi havia per tant, i que, en definitiva, el que comptava era que s’estimaven; després de tan d’enyor com havia sentit, després de dir-se una i mil vegades que cadascú era com era i que les persones s’havien d’acceptar, fossin com fossin, i un cop assumit que això no era baixar de burro sinó rectificar, finalment, s’havia decidit.

Havia pensat de proposar-li de veure’s, amb el cap de setmana per davant, havia pensat que si tot anava bé s’hi aproparia tant com pogués per tal que entengués que estava trencant el gel de nou i havia pensat que es deixaria anar a la més mínima per recuperar aquell grau d’intimitat que ja s’havien conegut i que havien deixat enrere.

Va telefonar-li i li va dir per veure's. La resposta va ser que sí, que en tenia moltes ganes i que aprofitaria per parlar-li d’una nova il·lusió, una persona que havia conegut feia poc.