dimarts, 31 de maig del 2011

Dinar




En tres taules d’un restaurant, vuit persones, Noruega, Alemanya, Polònia, Catalunya, Xile, Israel, tots rient, parlant, menjant i gaudint d’una bona estona.

El menjar ens pots unit a tots en un moment donat.


I bon sopar




diumenge, 22 de maig del 2011

Viure

The cat boat, Edward Hopper (1922)



Fa temps que les coses no et van bé i que quan se te’n resol una se te n’espatlla una altra, però ja saps que hi ha persones a les que tot ens costa una mica més d’aconseguir que a les altres, però també has de saber que quan ens en sortim, la satisfacció també és una mica més gran.  

No tinc paraules per tot el que et passa, però ahir vaig trobar aquest text, que potser expressa tot el que m’agradaria que tinguessis present, sobretot en els moments més baixos.




No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver gaudit d’instants de felicitat, sense que hagin augmentat els teus somnis.

No et deixis vèncer pel descoratjament. No permetis que ningú et negui el dret a expressar-te, que és gairebé un deure. No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.

No deixis de creure que les paraules i la poesia poden canviar el món. Passi el que passi, la nostra essència roman intacta. Som éssers plens de passió. La vida és desert i oasi. Ens fa caure, ens fereix, ens ensenya, ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia història.

Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua: Tu pots aportar una estrofa. No deixis mai de somiar, perquè somiant l’home és lliure. No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. Molts viuen en un silenci esfereïdor. No et resignis. Fuig.

"Esgaripo pels sostres d’aquest món", diu el poeta. Valora la bellesa de les coses simples. Es pot fer poesia bella sobre petites coses, però no podem vogar en contra de nosaltres mateixos. Això transforma la vida en un infern. Gaudeix del pànic que et provoca tenir la vida per davant.

Viu-la intensament, sense mediocritat. Pensa que en tu resideix el futur i encara la tasca amb orgull i sense por. Aprèn dels qui puguin ensenyar-te. Les experiències dels qui ens van precedir, dels nostres "poetes morts", t’ajuden a caminar per la vida. La societat d’avui som nosaltres... els "poetes vius". No permetis que la vida se t’escapi sense que la visquis.


Walt Whitman (1819-1892) poeta nord-americà.


dijous, 19 de maig del 2011

Deliciosa Martha

Google



En una ciutat alemanya, una dona dedicada en cos i ànima a la seva professió, la cuina, que viu sola i treballa en un restaurant de categoria, fent menges exquisides, un dia rep una trucada: la seva germana –que tenia una filla– ha mort i la nena s’ha quedat sola, perquè el pare –italià i casat a Itàlia– no sap de la seva existència.

Un nou veí, un nou company cuiner –italià–, la feina, la nena, la seva fredor, tot barrejat se li fa difícil de portar.

Feia anys que l’havia vista, però m’ha agradat tornar-la a veure aquesta nit.

Una història tendra, per res ensucrada, una història deliciosa!



dissabte, 14 de maig del 2011

Milenium

Google



Dimecres, i per casualitat, vaig veure la primera pel·lícula de la trilogia Milenium: Els homes que no estimaven les dones.

Em va fer mandra anar al cinema, quan la van estrenar, perquè havia estat tan especial –i sorprenent per a mi– la lectura dels tres volums, que em feia por que em trenqués aquell record indescriptible que m’havia deixat.

Reconec que vaig començar la lectura del primer per insistència d’una amiga, perquè a mi no em cridava gens l’atenció, i com de seguida no vaig poder parar de llegir fins que vaig acabar amb el tercer. Em vaig cruspir al voltant d’unes 1.200 pàgines en un tres i no res i sense haver llegit mai abans res de novel·la policíaca.

No crec que es pugui qualificar de bona literatura aquesta trilogia, i no tinc massa més experiència en novel·la policíaca tampoc com per saber si dintre d’aquest gènere es pot considerar gaire bona, però puc afirmar que personalment hi vaig quedar enganxada de seguida, que em va enamorar el Mikael Blomvisk i que vaig agafar un afecte immens a la Lisbeth Salander.

Veure’n la pel·lícula i que els personatges que t’han despertat aquestes sensacions no es corresponguin amb els que tu has visualitzat en el teu imaginari pot deixar-te un mal gust de boca i per això la meva precaució en anar al cinema quan la van estrenar. El cas, però, és que la Lisbeth Salander, sobretot, era tal i com me l’havia imaginada, i per tant va ser com retornar a aquella lectura que tant i tant em va enganxar i que fins i tot vaig enyorar un cop vaig acabar i tancar el tercer volum.

Però veure la pel·lícula –que segons m’han dit és la millor, que les altres dues no valen res– també va ser com tornar a l’estiu de fa dos anys. Un estiu del que en tinc molt bon record: d’estar-me fins a les tantes a la terrassa de l’Escala llegint, d’arribar de la platja i córrer a buscar el llibre, de passar-me hores al llit de casa –perquè és on estic més fresqueta a l’estiu a casa meva– llegint. De córrer per tot arreu amb el llibre. D’emocionar-me, de patir, d’envejar les dones que es relacionaven amb el Mikael i de voler abraçar la Lisbeth i dir-li que no patís, que podia confiar en mi i que jo la cuidaria.

Una lectura sorprenent per l’aparició de totes aquestes sensacions tan intenses, que mai abans havia sentit d’aquesta manera amb cap altra. Mai havia sentit uns personatges tan pròxims com ells ni mai, en acabar-lo, un llibre m’havia deixat tan buida, com amb ganes de més i enyorada dels seus personatges.

Visionar la pel·lícula dimecres em va fer sentir molt bé i “conèixer” finalment la Lisbeth, tot i ser com jo ja l’havia imaginada.

dimecres, 11 de maig del 2011

Buidar el sac

Google


Que difícil és a vegades buidar en paraules el sac de sentiments, sensacions, pors, contradiccions, decepcions, que l’omplen.


dimarts, 10 de maig del 2011

Envasos retornables

Google


Quan era una nena i acompanyava la mare a comprar, dúiem les ampolles buides –els envasos– de la llet, de les coca-coles, de l’aigua així com els sifons i tantes com portàvem les agafàvem plenes, pagant-ne només el líquid.

Si havíem de tenir convidats o se’ns havia trencat algun envàs n’agafàvem més i aleshores pagàvem l’envàs i el líquid i si en algun moment ens quedava un excés d’envasos, els dúiem a la botiga i ens els abonaven.

Amb el temps van aparèixer els envasos no retornables i això es va acabar.

Aquest matí, he sentit per la ràdio que s’està treballant en un projecte de Llei d'envasos retornables. I el primer que m’ha vingut al cap ha estat tot això i he pensat que potser no havíem evolucionat tant doncs...


diumenge, 8 de maig del 2011

Diners

Google



Aquest cap de setmana la premsa va plena de la mort del Severiano Ballesteros i m’ha sabut greu, naturalment, però tampoc hi tenia cap passió especial.

En un d’aquests breus de la seva vida que vaig sentir, van dir que es va separar d’una Botín el 2004, després de 16 anys de matrimoni i tres fills. Que de seguida se’l va veure amb una altra dona, que va morir d’accident de trànsit el 2007, i que el 2008 van detectar-li el tumor cerebral, que gairebé tres anys després se l’ha emportat.

Jo, que sempre he anat més aviat justa de diners, i que sense fer res mal fet, sempre haig d’anar fent invents i cabrioles per sortir-me’n, el primer pensament que vaig tenir va ser que, malauradament, tants diners tampoc li han servit de res.


dissabte, 7 de maig del 2011

Lectura: "El tiempo mientras tanto"

La María José amb poc més de 30 anys, és en un centre de malalts terminals, amb un coma irreversible, com a conseqüència d’un accident de trànsit, i sense cap possibilitat de recuperació. L’hi queden pocs mesos de vida.

Al seu voltant, un pare, una mare, una amiga de tota la vida i una dona que la vetlla de nit.

El pare, el Paco, hi passa els matins al seu costat, la mare, la Pilar, hi passa les tardes i l’amiga, la Marga, algunes tardes. Les nits són de la Cleopatra, una cubana que, amb dues feines més, mira de guanyar diners per tenir una certa estabilitat i portar una filla que ha deixat al seu país.

A mesura que passen els dies, anem sabent perquè la mare sempre ha estat enfadada amb el món, com el pare s’hi va conformar de seguida i es va dedicar a estimar la María José amb bogeria. Com és que la María José, després d’estar tota la vida enamorada del Joaquín, el seu veí, després d’un any de casada se’n va separar. La gran amistat de la María José amb la Marga, des de nenes, i com ara la Pilar pot saber coses de la seva filla gràcies a ella. També sabrem la història de la Cleopatra, com és que va acabar tenint una filla d’un espanyol i amb quines condicions viu i treballa a Espanya.

Enmig de tots ells, apareix un xicot, el Goumba, un immigrant que ingressa al mateix hospital, amb tetraplegia, que parla només francès i que està completament sol al país.

És com si la María José, des del llit, sense ni moure’s, ni parlar, ni fer res de res els anés sacsejant a tots, d’un en un, cas per cas, i fes tornar la raó allà on hagués hagut d’estat sempre. Mica en mica, tots van reaccionant, acceptant la vida tal com és. Cap d’ells tindrà un canvi espectacular, però tots, per dir-ho d’alguna manera, començaran a viure amb una mica més de pau.

divendres, 6 de maig del 2011

Quan, com i per què?

           Google



És difícil de saber quan, com i per què, però sempre arriba un moment en el que, com si fóssim interruptors i ens fessin un clic, les coses canvien.

Només saps que ja ha passat, però molt probablement mai sabràs quan, com i per què...

dijous, 5 de maig del 2011

Un esperit especial




La primera vegada que ens vam trobar, feia fred, molt fred. La segona també, però no tant, i aquesta darrera va fer un bon sol, amb el que els més agosarats vam suar i tot, per posar-nos-hi a sota.

En aquella primera vam ser 15, en la segona 13 i en aquesta tercera 10, perquè sempre hi ha algun compromís ineludible.

Tant la primera, com la segona com aquesta tercera han tingut una mateixa cosa en comú: un esperit especial, un ambient de complicitat i un bon rotllo gens fingit ni esforçat, un bon rotllo de debò.

Hi va haver ganes la primera i la segona i ara ja hi ha gairebé necessitat. Ens volem veure, ens agrada i ens ho passem bé junts. Què més es pot demanar?


diumenge, 1 de maig del 2011

Mare





Fa unes nits em vaig posar al llit i, amb llàgrimes als ulls, vaig demanar-li que m'ajudés. Ara feia molt temps que no m’hi adreçada. I quan ho havia fet més aviat era per coses bones: perquè estava contenta o perquè creia que en aquells moments se sentiria cofoia de mi i del que estava fent o m’estava passant.

Però aquest darrer cop va ser com un tornar enrere, com si fos aquella nena petita que, quan l’hi passa qualsevol cosa, el primer que fa és anar a buscar la mare, per rebre’n la seva protecció i el seu consol.

Li demanava que m’ajudés, que m’ajudés a entendre coses que jo sola no podia i que fos a prop meu, que no em deixés sola amb aquells desconcert i desconsol.

Mica en mica em vaig anar adormint i suposo que la vaig tenir tota la nit vetllant aquell son, perquè em vaig despertar molt millor.

Va deixar aquest món quan jo estava a punt de fer els 40 anys, però la patacada, la sentència, la vaig tenir quan en tenia 28, quan ella va desconnectar realment d’aquest món. Massa jove per perdre una mare, o per tenir-la a mitges: sense el seu consell, el seu consol, sense la seva complicitat, sense ella en definitiva, perquè de seguida va passar a ser un cos només, una rialla i, això sí, molts petons.

Amb els anys t’hi acostumes, quin remei! Però mai deixes d’enyorar aquelles abraçades, aquells petons, aquells “mimitus” i aquella seguretat que sempre sents al seu costat.

Ja sé que avui és el dia de la mare segons El Corte Inglés, però jo no he pogut evitar pensar-hi, o pensar en ella una mica més.