dimecres, 15 de juny del 2011

Carrer de Sant Sever




En un dia complicat, amb uns fets que no m’han agradat gens –així no, indignats, així no–, una mica de bellesa, una botiga especial, per desgreixar...



Opossum


dilluns, 13 de juny del 2011

La lluna i els plàtans




Fa poc he tingut uns dies a casa l’Ania, una amiga amb la que fa 20 anys que ens coneixem, que viu molt lluny d’aquí i amb la que ens veiem menys del que voldríem.

Ens agrada estar juntes, ens ho passem bé, riem, voltem, mengem i ens expliquem moltes coses.

La darrera nit va voler anar a veure la lluna, perquè des de casa no es veu, queda per darrera. Vam sortir cap al tard i vam arribar fins al mar, però la lluna no va voler que la veiéssim, es va amagar enmig dels núvols. N’hi havia tants, que, finalment, quan tornàvem, es van deixar anar i ens van deixar ben xopes.

Avui, tornant d’acompanyar un amic a l’estació, encara era clar, però l’he vista, per darrera de casa, però sortint una mica pel carrer del costat. He pensat en l’Ania, he tret la càmera i l’he fotografiada.

Pujant a casa, i pensant que l’hi enviaria per correu, també he fet una foto a un dels arbres del davant, els plàtans, que nosaltres ni ens els mirem i a ella li van encantar.

Acabo d’enviar-li el correu, segur que estarà contenta. Que poc que costa, a vegades, fer que, encara que sigui lluny, una persona propera faci un somriure de complicitat.







dissabte, 11 de juny del 2011

A tocar de casa





"Los enamoramientos"

Google


No sé perquè, però sempre m’havia fet com mandra llegir Javier Marías, tot i el seu renom, però en llegir tantes bones crítiques de la seva darrera novel·la, Los enamoramientos, vaig pensar que potser era el moment de posar-m’hi.

El que em va acabar de decidir va ser una entrevista que li va fer en Cuní, que el posava pels núvols i s’admirava de com utilitzava els adjectius i la precisió en la seva col·locació en cada frase.

I bé, avui l’he acabat. Haig de dir que la història està molt bé, és original, però per a mi perd tota la força en el desenllaç, en com l’acaba, però sobretot se m’ha fet molt pesat haver de llegir tota la pila de coses –sense cap dubte és un home culte i ho demostra, però sovint em demanava si calia– que va explicant entremig de cada pas mentre va evolucionant.

Se m’ha fet llarga i pesada, a estones m’avorrien les seves dissertacions posades en el pensament de cada personatge, que sincerament m’empassava només per saber que passaria després, tot i intuir-ho més d’un cop.

Crec, això sí, que és un gran observador de persones. Defineix molts moments, pensaments, situacions, en les que t’hi veus i hi veus molta gent que has conegut, però tot i això, ho fa llarg, dona voltes i voltes sobre el mateix i acaba avorrint.

És cert que escriu molt bé, que té un vocabulari riquíssim, que exhibeix una gran cultura, però tot això fa que a estones et plantegis deixar el llibre, perquè cansa. No és un llibre amb el que et sents atrapada i no pots parar, tot al contrari, t’obliga a parar per agafar forces.

No crec que hi torni amb aquest autor, pel que sigui, la meva intuïció no em fallava.

dijous, 9 de juny del 2011

Nens!

Google


L’Oriol –que té 9 anys– em deia l’altre dia que perquè fumava si sabia que era dolent. (No és la primera vegada que m’ho diu i sempre miro de sortir-me’n com puc.)

Després de dir-li que ja ho sabia i que tenia tota la raó, però que em costava deixar-ho, tot i saber com n’era de dolent, i atesa la seva insistència en que no entenia  que no ho pogués deixar, vaig mirar de posar-li un exemple on l’implicava a ell també i li vaig dir –com és que tu quan fas una cosa mal feta tot i saber que està mal feta, i que potser et renyaran, la fas igualment? Perquè no te’n pots estar de fer-la, suposo... (Pretenia que entengués que hi ha coses que costen a vegades quan vénen de gust...)

Tot seriós em va contestar –però les coses mal fetes que jo faig no maten, Misia!

dimecres, 8 de juny del 2011

L'amor boig

Google


Si hi ha un llibre que vaig gaudir molt llegint –ja fa quatre anys–, en el que a vegades encara hi penso i del que en conservo molt bon record dels que he llegit en els darrers anys aquest és L’amor boig de Pere Rovira.

Em va agradar molt la història, però també com estava escrita. Val a dir que l’autor és poeta i això traspua en la seva prosa. El llenguatge i els adjectius que empra són molt elaborats, acurats, i això fa que sigui una novel·la per a mi d’un gran nivell.

No crec que es tracti d’un autor mediàtic i molt menys pagat de si mateix i potser per això fa poc vaig gosar adreçar-m’hi, en coincidir amb ell en un restaurant, i dir-li com m’havia agradat aquesta lectura i demanar-n'hi més. Em va alegrar saber que està treballant en una altra i que l’havia fet content, tal com em va dir, amb els meus comentaris.