dissabte, 11 de juny de 2011

"Los enamoramientos"

Google


No sé perquè, però sempre m’havia fet com mandra llegir Javier Marías, tot i el seu renom, però en llegir tantes bones crítiques de la seva darrera novel·la, Los enamoramientos, vaig pensar que potser era el moment de posar-m’hi.

El que em va acabar de decidir va ser una entrevista que li va fer en Cuní, que el posava pels núvols i s’admirava de com utilitzava els adjectius i la precisió en la seva col·locació en cada frase.

I bé, avui l’he acabat. Haig de dir que la història està molt bé, és original, però per a mi perd tota la força en el desenllaç, en com l’acaba, però sobretot se m’ha fet molt pesat haver de llegir tota la pila de coses –sense cap dubte és un home culte i ho demostra, però sovint em demanava si calia– que va explicant entremig de cada pas mentre va evolucionant.

Se m’ha fet llarga i pesada, a estones m’avorrien les seves dissertacions posades en el pensament de cada personatge, que sincerament m’empassava només per saber que passaria després, tot i intuir-ho més d’un cop.

Crec, això sí, que és un gran observador de persones. Defineix molts moments, pensaments, situacions, en les que t’hi veus i hi veus molta gent que has conegut, però tot i això, ho fa llarg, dona voltes i voltes sobre el mateix i acaba avorrint.

És cert que escriu molt bé, que té un vocabulari riquíssim, que exhibeix una gran cultura, però tot això fa que a estones et plantegis deixar el llibre, perquè cansa. No és un llibre amb el que et sents atrapada i no pots parar, tot al contrari, t’obliga a parar per agafar forces.

No crec que hi torni amb aquest autor, pel que sigui, la meva intuïció no em fallava.