dissabte, 29 d’octubre del 2011

CURRICULUM


Google



El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Mario Benedetti



divendres, 28 d’octubre del 2011

"Mariuca la castañera"

Google



La Mariona castanyera

La Mariona era una nena que vivia amb la seva tia, l’Elvira, perquè el seu pare i la seva mare havien mort. La tieta Elvira era força pobra i treballava de valent per poder comprar tot allò que ella i la Mariona necessitaven. A la tardor instal·lava una parada de castanyes a la Plaça Major del poble i tothom hi passava per endur-se una paperina de castanyes o moniatos ben calentons.

Un dia l’Elvira va dir a la Mariona:
- Mariona, m’hauries d’ajudar a la parada de castanyes... Per a mi tota sola comença a resultar molt cansat.
- I tant que et vull ajudar! – va dir la Mariona. – Demà mateix aniré jo a la parada a vendre castanyes.
La Mariona va anar a la parada, molt satisfeta de poder ajudar la seva tieta a guanyar diners per a totes dues. Venia castanyes i moniatos, i tothom marxava ben content amb les paperines ben plenes. Però, en un racó de la plaça, la Mariona va veure un nen arrupit de fred i amb cara de gana...
- Eh! Què vols comprar-me castanyes? Estan ben calentes i t’aniran bé pel fred i la gana.
- Ja m’ho penso, que m’anirien bé. Però no tinc diners, i a casa meva tampoc en tenen...
- Està bé – va dir la Mariona – te’n dono una paperina.
- Oh! Gràcies... Moltíssimes gràcies.

El noi va marxar molt content a ensenyar les castanyes als seus amics, pobres com ell:
- Dona me’n una...
- I a mi! No he menjat res, jo, avui...
- Jo fa temps que no menjo castanyes...
Tots en volien i el nen els va dir:
- Si us en dono a tots em quedaré sense... Aneu a veure la castanyera. És una nena molt bona i segur que us en donarà.
Tots hi van anar i la Mariona no els va saber dir que no... Els en va donar fins que se’n va quedar sense.

Quan va arribar a casa, amb el cistell buit, la tieta Elvira es va posar molt contenta:
- Què bé, Mariona, ho has venut tot! Deus haver guanyat molts diners.
- No gaires tieta... Té, tot això... només.
- Com pot ser! Només això! Però què has fet?
- És que hi havia uns nens i nenes pobres que tenien molta gana i...
- I tu els has donat castanyes sense pagar, oi? Això no ho pots fer.
Nosaltres també ho som de pobres, i venem castanyes per guanyar diners. Si no guanyem diners no podrem menjar. No vull que ho tornis a fer mai més, això. Ho sens? Si hi tornes no cal que vinguis a casa. Et quedes al carrer amb ells...

La tieta estava molt enfadada i la Mariona se’n va anar al llit tan trista que no podia dormir. Només pensava en aquells nens i nenes. Què faria si li tornaven a demanar castanyes? Els diria que no! La tieta tenia raó: si regalava les castanyes, no podrien comprar menjar. Elles també ho eren de pobres... Però aquells nens i nenes, amb aquelles cares de gana i fred...

L’endemà, quan va anar a la parada, ja l’estaven esperant.
- Mariona, tenim molta gana...
- Avui fa molt fred. Dóna’ns castanyes calentones, si us plau!
- Sisplau! Sisplau! Sigues bona.
La Mariona es tapava les orelles per no sentir-los. Però era tan bona i li feien tanta llàstima, que va acabar donant-los castanyes fins que se li van acabar.

Ara no podria tornar a casa. La tieta Elvira li ho havia dit ben clar... Es quedaria a dormir a la parada. El fogó encara estava calent i, fins que no s’apagués del tot, no passaria fred. Es va posar a plorar i, al cap d’una estona, es va quedar adormida.

Aquella nit era freda de veritat: nevava i feia un vent gelat. A mitja nit, els angelets encarregats d’espiar si els nens i nenes es porten bé o fan rebequeries per anar a dormir, van veure la Mariona:
- Nois, mireu allà baix. Aquella nena es quedarà gelada. S’ha adormit i el
fogó se li ha apagat...
- Tan bona com és... L’hem d’ajudar! Au! Anem a buscar castanyes i moniatos per tots els racons, i vosaltres enceneu el fogó de la torradora de castanyes.
Tots els angelets es van posar treballar per ajudar la Mariona. L’oloreta de les castanyes la van despertar. I la gent que passava, veient tantes castanyes acabades de torrar, s’aturava a comprar. La Mariona no entenia res! Com més castanyes venia, més en tenia. Devien ser castanyes màgiques...

La tieta Elvira, quan va veure que la Mariona no havia anat a dormir es va espantar.
- Oh! Pobra Mariona... Segur que va tornar a regalar les castanyes i, com que li vaig dir allò no es va atrevir a tornar. Jo no volia pas renyar-la tant... És una nena tan bona... Tant de bo no li hagi passat res!
La tieta va sortir corrents cap a la parada, a buscar la Mariona. Tenia por de trobar-la morta de fred.
Però va veure la Mariona feliç, amb el davantal ple de diners.
- Tieta!!! Mira quants diners he guanyat. Mai n’havia vist tants de junts. No sé pas que ha passat aquesta nit però aquestes castanyes de la torradora no s’acaben mai. L’Elvira la va abraçar contenta de trobar-la sana i estàlvia.

Ben aviat van poder comprar una parada nova i ben bonica. Totes dues venien castanyes. La Mariona, en un cantó de la parada, en regalava a tota la gent pobra que n’hi demanava i la tieta Elvira s’ho mirava somrient. Havia après que ser generosa, tard o d’hora, sempre porta coses bones.


Roser Rojas i Simats (Adaptació del conte de Joan FERRÀNDIZ)


Quan era una nena, tenia un conte que m’agradava molt i avui, pensant en els panellets i les castanyes, m’ha vingut al cap. Es deia Mariuca la castañera, era d’aquells amb la silueta retallada i d’en Ferràndiz. M’he entretingut a buscar-lo per internet i n’he trobat aquesta adaptació.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

"Para que no me olvides"

Google



Mi abuela me enseño a leer.

Mi abuela me enseñó los libros y me traspasó su amor hacia ellos. No tuve elección, fue su herencia. Mi abuela me dijo que con los libros yo nunca estaría sola.

Me enseñó a cuidar de mis ojos adueñándome de ellos como el lugar más preciado, el más nítido. Me explicó que si alguna vez fallasen los oídos, no sería tan grave, poco me perdería, todo lo que valía escuchar se había escrito y lo rescataría co mis ojos. Me dijo que si alguna vez fallase la voz, no sería el fin. Recibiría el sonido exterior sin devolverlo y nadie lo echaría en falta, menos yo. Estaban las palabras para ser ejecutadas: por mis oídos las que ya estaban concebidas, por mis manos las que quisiera inventar. Al final, sin mencionar siquiera otras carencias, como el olfato o el gusto, mi abuela me dijo que ignorara la sordera y la mudez si llegasen a acometerme, que la única falta total era la ceguera.

Que cuidara mis ojos. Solo con ellos podría leer. Solo ellos me salvarían la soledad.


Un llibre que comença així promet i és un dels que estic llegint ara mateix, Para que no me olvides  de Marcela Serrano.

Una dona que pateix un atac d’afàsia, una terrible malaltia que li impedeix parlar i tota mena de comunicació, malgrat que ho entengui tot, observa silenciosament com la seva vida i la seva suposada seguretat s’ensorren mica en mica.



diumenge, 23 d’octubre del 2011

Els Tres Turons

D'esquerra a dreta, Turó de la Rovira, Turó del Carmel i Turó de la Creueta del Coll (Google)


M’aixeco d’hora, no em fa massa gràcia en cap de setmana, però hi ha coses que si no matines no es poden fer. A dos quarts d’onze he de ser al Parc de la Creueta del Coll, des d’on començarem la caminada dels Tres Turons.

Mai havia estat en aquest parc, com tampoc he estat mai al Carmel. Mentre sóc al bus vaig pensant en com i ser barcelonina encara hi ha llocs que no conec de la meva ciutat. Hi hauria de posar remei...

A aquesta hora hi ha molt poca gent i podem gaudir d’una visita molt agradable del parc, pràcticament sols. Fins i tot “juguem” amb l’escultura d’en Xillida, l’Elogi de l’aigua.






Després comencem la pujada al Turó del Coll. Les vistes són espectaculars: la ciutat, com una catifa d’edificis, als nostres peus, i quan s’acaba: el mar, un mar grisós, amb algunes lluentors com de plata, que un sol que surt a trossets va il·luminant.












Pugem, baixem, entrem en algun trosset de ciutat, em sobta un semàfor ple de teranyines, i comencem una altra pujada, ara cap al Turó del Carmel, on tornem a gaudir d’unes vistes fantàstiques.












Tornem a baixar, un trosset més de ciutat  i ara enfilem la recta final i potser la més emotiva: el Turó de la Rovira. Passem pel pont de Mühlberg, on hi veiem tot de flors recents, fem suposicions i deduïm que potser alguna persona s’hi ha tirat. Seguim cap a munt i arribem a la bateria antiaèria, construïda durant la Guerra Civil per intentar defensar Barcelona dels atacs de l’aviació feixista i que posteriorment  va ser aprofitada per bastir-hi el conegut barri dels Canons que, ubicat dins de l’àrea de barraques del Carmel, va perdurar fins l’any 1990.










Actualment encara s’hi poden veure restes de rajoles i en un tros de terra en concret hi reconec una rajola blava que hi havia en les parets del bany d’una casa que havien tingut els meus pares.




Ser allà dalt, amb aquelles vistes de la ciutat tan fantàstiques, i pensant en tot el que hi ha passat no fa tant, et fa sentir una sensació agredolça per dintre.

Hem baixat per la zona de la Font d’en Fargues per unes escales llarguíssimes i hem tornat a ser de nou a la ciutat, al Passeig Maragall.





dissabte, 15 d’octubre del 2011

dijous, 13 d’octubre del 2011

Estupendíssimes!!!




Algunes històries explicades, d’altres de pendents. Confidències, mirades, rialles, somriures, alguna pífia –l’edat de les senyores és delicada i si no se sap s’ha de callar.

5 dones estupendes al voltant d’una taula, què dic estupendes, estupendíssimes! compartint coses, experiències, bocins de vida.

Un plaer, senyores i fins aviat!

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Quan se't tanca una porta...



Fa anys buscava pis i en vaig trobar un que s’adeia força amb el que necessitava i, sobretot, amb el que jo em podia permetre. Quan ja l’havia aparaulat, i només calia posar-nos d’acord en la data per a la signatura del contracte d’arres, el propietari em va dir que havia trobat una persona que li pagava més i que se’n desdeia.

En aquell moment em vaig voler morir: jo estava de lloguer, havia de deixar el meu pis en una data concreta i havia de tornar a començar a buscar pis, cosa gens fàcil perquè a més no disposava de massa diners i havia de trobar una cosa petita, que estigués mínimament bé i d’un preu que em pogués permetre. Tot plegat, gens fàcil!

Vaig anar a veure una amiga per desfogar-me, vaig entrar-li al despatx plorant, li ho vaig explicar i ella em va dir: –pensa que quan se’t tanca una porta se t’obre una finestra. Amb els anys, recordant aquell dia, em va confessar que la vaig agafar tan de sorpresa que no va saber què dir-me i que només se li va ocórrer això en aquell moment.

Aleshores no vaig donar cap valor a aquelles paraules, però amb el temps, i mirant enrere, vaig comprovar que aquella finestra se m’havia obert i de bat a bat: Vaig acabar en un pis molt millor que el que havia perdut i d’un preu molt correcte.

Això només és un exemple, però, al llarg de la meva vida, m’ha passat més vegades que coses que puntualment m'han contrariat o m'han fet mal, a la llarga s’han convertit en bones, positives, per les conseqüències que han tingut.

Fa uns mesos en parlava amb una persona i li posava algun exemple més de la meva experiència de vida i no ho veia com jo, jo insistia, però no ens vam posar d’acord.

Avui he pensat en aquella conversa, i en aquella persona, i he somrigut pensant que un cop més m’havia passat.