divendres, 28 d’octubre de 2011

"Mariuca la castañera"

Google



La Mariona castanyera

La Mariona era una nena que vivia amb la seva tia, l’Elvira, perquè el seu pare i la seva mare havien mort. La tieta Elvira era força pobra i treballava de valent per poder comprar tot allò que ella i la Mariona necessitaven. A la tardor instal·lava una parada de castanyes a la Plaça Major del poble i tothom hi passava per endur-se una paperina de castanyes o moniatos ben calentons.

Un dia l’Elvira va dir a la Mariona:
- Mariona, m’hauries d’ajudar a la parada de castanyes... Per a mi tota sola comença a resultar molt cansat.
- I tant que et vull ajudar! – va dir la Mariona. – Demà mateix aniré jo a la parada a vendre castanyes.
La Mariona va anar a la parada, molt satisfeta de poder ajudar la seva tieta a guanyar diners per a totes dues. Venia castanyes i moniatos, i tothom marxava ben content amb les paperines ben plenes. Però, en un racó de la plaça, la Mariona va veure un nen arrupit de fred i amb cara de gana...
- Eh! Què vols comprar-me castanyes? Estan ben calentes i t’aniran bé pel fred i la gana.
- Ja m’ho penso, que m’anirien bé. Però no tinc diners, i a casa meva tampoc en tenen...
- Està bé – va dir la Mariona – te’n dono una paperina.
- Oh! Gràcies... Moltíssimes gràcies.

El noi va marxar molt content a ensenyar les castanyes als seus amics, pobres com ell:
- Dona me’n una...
- I a mi! No he menjat res, jo, avui...
- Jo fa temps que no menjo castanyes...
Tots en volien i el nen els va dir:
- Si us en dono a tots em quedaré sense... Aneu a veure la castanyera. És una nena molt bona i segur que us en donarà.
Tots hi van anar i la Mariona no els va saber dir que no... Els en va donar fins que se’n va quedar sense.

Quan va arribar a casa, amb el cistell buit, la tieta Elvira es va posar molt contenta:
- Què bé, Mariona, ho has venut tot! Deus haver guanyat molts diners.
- No gaires tieta... Té, tot això... només.
- Com pot ser! Només això! Però què has fet?
- És que hi havia uns nens i nenes pobres que tenien molta gana i...
- I tu els has donat castanyes sense pagar, oi? Això no ho pots fer.
Nosaltres també ho som de pobres, i venem castanyes per guanyar diners. Si no guanyem diners no podrem menjar. No vull que ho tornis a fer mai més, això. Ho sens? Si hi tornes no cal que vinguis a casa. Et quedes al carrer amb ells...

La tieta estava molt enfadada i la Mariona se’n va anar al llit tan trista que no podia dormir. Només pensava en aquells nens i nenes. Què faria si li tornaven a demanar castanyes? Els diria que no! La tieta tenia raó: si regalava les castanyes, no podrien comprar menjar. Elles també ho eren de pobres... Però aquells nens i nenes, amb aquelles cares de gana i fred...

L’endemà, quan va anar a la parada, ja l’estaven esperant.
- Mariona, tenim molta gana...
- Avui fa molt fred. Dóna’ns castanyes calentones, si us plau!
- Sisplau! Sisplau! Sigues bona.
La Mariona es tapava les orelles per no sentir-los. Però era tan bona i li feien tanta llàstima, que va acabar donant-los castanyes fins que se li van acabar.

Ara no podria tornar a casa. La tieta Elvira li ho havia dit ben clar... Es quedaria a dormir a la parada. El fogó encara estava calent i, fins que no s’apagués del tot, no passaria fred. Es va posar a plorar i, al cap d’una estona, es va quedar adormida.

Aquella nit era freda de veritat: nevava i feia un vent gelat. A mitja nit, els angelets encarregats d’espiar si els nens i nenes es porten bé o fan rebequeries per anar a dormir, van veure la Mariona:
- Nois, mireu allà baix. Aquella nena es quedarà gelada. S’ha adormit i el
fogó se li ha apagat...
- Tan bona com és... L’hem d’ajudar! Au! Anem a buscar castanyes i moniatos per tots els racons, i vosaltres enceneu el fogó de la torradora de castanyes.
Tots els angelets es van posar treballar per ajudar la Mariona. L’oloreta de les castanyes la van despertar. I la gent que passava, veient tantes castanyes acabades de torrar, s’aturava a comprar. La Mariona no entenia res! Com més castanyes venia, més en tenia. Devien ser castanyes màgiques...

La tieta Elvira, quan va veure que la Mariona no havia anat a dormir es va espantar.
- Oh! Pobra Mariona... Segur que va tornar a regalar les castanyes i, com que li vaig dir allò no es va atrevir a tornar. Jo no volia pas renyar-la tant... És una nena tan bona... Tant de bo no li hagi passat res!
La tieta va sortir corrents cap a la parada, a buscar la Mariona. Tenia por de trobar-la morta de fred.
Però va veure la Mariona feliç, amb el davantal ple de diners.
- Tieta!!! Mira quants diners he guanyat. Mai n’havia vist tants de junts. No sé pas que ha passat aquesta nit però aquestes castanyes de la torradora no s’acaben mai. L’Elvira la va abraçar contenta de trobar-la sana i estàlvia.

Ben aviat van poder comprar una parada nova i ben bonica. Totes dues venien castanyes. La Mariona, en un cantó de la parada, en regalava a tota la gent pobra que n’hi demanava i la tieta Elvira s’ho mirava somrient. Havia après que ser generosa, tard o d’hora, sempre porta coses bones.


Roser Rojas i Simats (Adaptació del conte de Joan FERRÀNDIZ)


Quan era una nena, tenia un conte que m’agradava molt i avui, pensant en els panellets i les castanyes, m’ha vingut al cap. Es deia Mariuca la castañera, era d’aquells amb la silueta retallada i d’en Ferràndiz. M’he entretingut a buscar-lo per internet i n’he trobat aquesta adaptació.

3 comentaris:

Lluïsa ha dit...

Mentre el llegia anava recordant aquest conte, potser també l'havia llegit... o me l'havien explicar, no ho sé.

Bona castanyada, guapa!

Misia ha dit...

Lluïsa,
Un petonet!

M. Roser ha dit...

Jo també l'havia llegit, un conte molt tendra i adient per aquestes dates...