diumenge, 23 d’octubre de 2011

Els Tres Turons

D'esquerra a dreta, Turó de la Rovira, Turó del Carmel i Turó de la Creueta del Coll (Google)


M’aixeco d’hora, no em fa massa gràcia en cap de setmana, però hi ha coses que si no matines no es poden fer. A dos quarts d’onze he de ser al Parc de la Creueta del Coll, des d’on començarem la caminada dels Tres Turons.

Mai havia estat en aquest parc, com tampoc he estat mai al Carmel. Mentre sóc al bus vaig pensant en com i ser barcelonina encara hi ha llocs que no conec de la meva ciutat. Hi hauria de posar remei...

A aquesta hora hi ha molt poca gent i podem gaudir d’una visita molt agradable del parc, pràcticament sols. Fins i tot “juguem” amb l’escultura d’en Xillida, l’Elogi de l’aigua.






Després comencem la pujada al Turó del Coll. Les vistes són espectaculars: la ciutat, com una catifa d’edificis, als nostres peus, i quan s’acaba: el mar, un mar grisós, amb algunes lluentors com de plata, que un sol que surt a trossets va il·luminant.












Pugem, baixem, entrem en algun trosset de ciutat, em sobta un semàfor ple de teranyines, i comencem una altra pujada, ara cap al Turó del Carmel, on tornem a gaudir d’unes vistes fantàstiques.












Tornem a baixar, un trosset més de ciutat  i ara enfilem la recta final i potser la més emotiva: el Turó de la Rovira. Passem pel pont de Mühlberg, on hi veiem tot de flors recents, fem suposicions i deduïm que potser alguna persona s’hi ha tirat. Seguim cap a munt i arribem a la bateria antiaèria, construïda durant la Guerra Civil per intentar defensar Barcelona dels atacs de l’aviació feixista i que posteriorment  va ser aprofitada per bastir-hi el conegut barri dels Canons que, ubicat dins de l’àrea de barraques del Carmel, va perdurar fins l’any 1990.










Actualment encara s’hi poden veure restes de rajoles i en un tros de terra en concret hi reconec una rajola blava que hi havia en les parets del bany d’una casa que havien tingut els meus pares.




Ser allà dalt, amb aquelles vistes de la ciutat tan fantàstiques, i pensant en tot el que hi ha passat no fa tant, et fa sentir una sensació agredolça per dintre.

Hem baixat per la zona de la Font d’en Fargues per unes escales llarguíssimes i hem tornat a ser de nou a la ciutat, al Passeig Maragall.





6 comentaris:

Lluïsa ha dit...

És cert això que dius; sovint desconeixem allò que tenim més a prop.
Una bona passejada amb unes vistes fantàstiques de Barcelona.
Petons!

Ferran ha dit...

Un tour que també hauré de fer algun dia, una Barcelona que tampoc no he conegut mai directament.

M'ha encantat el reportatge.

Mercè ha dit...

Hola !!
En Miquel ens ha passat l'enllaç del teu bloc i m'encanta el muntatge que has fet.
Ho vam passar molt be i vam conèixer cosses molt interessants i properes.
Moltes gracies i espero que repetim experiències

Misia ha dit...

Lluïsa,
Cert, hi ha tant per veure a tocar de casa...
Petons!


Ferran,
T'agradaria! L'any que ve hi tornarem, t'hi apuntaràs? :)
Petons, guapu!


Mercè,
Gràcies per passar-te per aquí!

Ja li vaig dir al Miquel que va estar molt i molt bé tot plegat.

A veure si ho repetim. :)
Petons!

Mediano ha dit...

De tal manera que la senzillesa és el més impactant de tot, el que tenim a la vora, al costat, és el que ens captiva, el que es sorprèn, el que ens dóna més.

Moltes gràcies pels teus comentaris i companyia, Carme.

Dos membres del "torronisme" del 2011 (Maria i Javier)

Misia ha dit...

Mediano,
Tot un plaer compartir amb vosaltres una jornada tan fantàstica!

Petons, Maria i Javier!