Fa poc he tingut uns dies a casa l’Ania, una amiga amb la que fa 20 anys que ens coneixem, que viu molt lluny d’aquí i amb la que ens veiem menys del que voldríem.
Ens agrada estar juntes, ens ho passem bé, riem, voltem, mengem i ens expliquem moltes coses.
La darrera nit va voler anar a veure la lluna, perquè des de casa no es veu, queda per darrera. Vam sortir cap al tard i vam arribar fins al mar, però la lluna no va voler que la veiéssim, es va amagar enmig dels núvols. N’hi havia tants, que, finalment, quan tornàvem, es van deixar anar i ens van deixar ben xopes.
Avui, tornant d’acompanyar un amic a l’estació, encara era clar, però l’he vista, per darrera de casa, però sortint una mica pel carrer del costat. He pensat en l’Ania, he tret la càmera i l’he fotografiada.
Pujant a casa, i pensant que l’hi enviaria per correu, també he fet una foto a un dels arbres del davant, els plàtans, que nosaltres ni ens els mirem i a ella li van encantar.
Acabo d’enviar-li el correu, segur que estarà contenta. Que poc que costa, a vegades, fer que, encara que sigui lluny, una persona propera faci un somriure de complicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada