La vida dels altres

“A l’escola de cinema de Munic, el professor ens deia que havíem d’entrenar la nostra imaginació –escriu el director Florian Henckel von Donnersmarck– com Schwarzenegger els seus muscles i pectorals. Quan jo escoltava l’Appasionata o la Sonata Clar de lluna entenia el text de Lenin segons el qual la música era sempre superior a qualsevol ideologia. Em vaig imaginar Lenin escoltant l’Appasionata i vaig pensar que potser, en aquelles circumstàncies, no hauria existit la Unió Soviètica.” Des d’aleshores, una imatge va perseguir a Von Donnersmarck: “un home amb audiòfons que escolta música no per plaer, sinó perquè està vigilant un enemic polític. ¿Qui és aquest home que escolta una sonata? A qui vigila? Qui és el vigilat? ¿Pot enamorar-se de la música i oblidar l’enemic? Pot ajudar l’enemic? Des d’aquell moment, vaig veure amb tota claredat el guió de La vida dels altres”.

I aquesta és la història de La vida dels altres: una pel·lícula pertorbadora, que no et deixa indiferent, però, a l'hora, un cant a l’ésser humà i a la capacitat de reacció que en un moment donat pot arribar a tenir.

No és nova, és del 2006, però jo no he tingut ocasió de veure-la fins aquest cap de setmana i, tot i que me n’havien parlat molt bé, ha superat totes les expectatives.

República democràtica Alemanya, any 1984. El capità Gerd Wiesler, un home solitari, és un competent oficial del servei d’intel·ligència de l’Stasi, la totpoderosa policia secreta del règim comunista de l’RDA. Però, quan li encomanen que espiï la parella formada pel prestigiós escriptor Georg Dreyman i la popular actriu Christa-Maria Sieland, no pot ni tan sols imaginar fins a quin punt aquesta missió influirà en la seva concepció de la vida i del món.

I aquest home fred, dur, solitari, aparentment sense ànima, arran del suïcidi en la desesperança d’un amic de l’escriptor, Albert Jerska, un director de teatre al que van castigar amb set anys de suspensió laboral pels seus comentaris contra el règim, i de veure en Dreyman tocant al piano, apassionadament, amb el dolor i la impotència per la mort de l’amic i els motius que l’han portat a fer aquest pas, una sonata que Jerska li havia regalat el dia del seu aniversari, Sonata per a un home bo, i després de llegir un fragment d’un llibre d’en Brecht, que agafa del pis quan no hi són, encuriosit:

Si els núvols no haguessin estat allà.

Jo hagués oblidat aquell petó fa molt temps.

Els núvols encara els recordo i els recordaré sempre,

Eren tan blancs i venien des de molt lluny.

Per tot el que està vivint, encara que sigui la vida d’uns altres, fa un commovedora transformació moral.

Una pel·lícula del tot recomanable, que costarà d’oblidar.