dilluns, 19 de setembre de 2011

Vist i sentit

Google




Aquest matí, entrava al Metro i davant meu hi havia un pare amb un nen i una nena. El nen d’uns 6-7 anys i la nena d’uns 9-10, aproximadament, amb pinta de bon rotllo tots tres.

El pare amb la nena, parlava en català, amb el nen en castellà i el nen amb la nena en català. Li deien papa (ella) i "papá" (ell). En un moment donat la nena li diu al nen:

–ara vas al cole o a casa de la teva mare?

I el nen diu:

–¿papá, ahora dónde voy?


6 comentaris:

kika ha dit...

visca el submarinisme! :-)

Misia ha dit...

Visca! hehehe

Ferran ha dit...

Haha!!

Misia ha dit...

Ferran,
:)

Sempre he dit que qui no és bilingüe no ens pot entendre...

nur ha dit...

I no us sembla genial? A mi poder parlar dues llengües sense cap mena de problema m'encanta: tinc clar quina és la meva i la veritat és que cada dia se m'escapen més barbarismes en l'altre (per manca de pràctica), però canviar d'idioma sense cap problema és un luxe que, a més, ens fa ser molt més oberts que d'altra gent monolingüe :)

Quina situació més increïble anys enrere i és curiós la normalitat amb què la deuen viure les criatures :)

Una abraçada, Misia!

Misia ha dit...

nur,
Quan jo anava a escola, recordo que em passava constantment això: hi havia gent que parlava català i d'altres castellà, en el mateix grup, i anàvem canviant sense problema d'una llengua a l'altra.

Per a nosaltres és del més normal això, però estic convençuda que això només ho podem entendre les persones bilingües.
Un petonet, maca!