Google
Aquest matí, entrava al Metro i davant meu hi havia un pare amb un nen i una nena. El nen d’uns 6-7 anys i la nena d’uns 9-10, aproximadament, amb pinta de bon rotllo tots tres.
El pare amb la nena, parlava en català, amb el nen en castellà i el nen amb la nena en català. Li deien papa (ella) i "papá" (ell). En un moment donat la nena li diu al nen:
–ara vas al cole o a casa de la teva mare?
I el nen diu:
–¿papá, ahora dónde voy?
6 comentaris:
visca el submarinisme! :-)
Visca! hehehe
Haha!!
Ferran,
:)
Sempre he dit que qui no és bilingüe no ens pot entendre...
I no us sembla genial? A mi poder parlar dues llengües sense cap mena de problema m'encanta: tinc clar quina és la meva i la veritat és que cada dia se m'escapen més barbarismes en l'altre (per manca de pràctica), però canviar d'idioma sense cap problema és un luxe que, a més, ens fa ser molt més oberts que d'altra gent monolingüe :)
Quina situació més increïble anys enrere i és curiós la normalitat amb què la deuen viure les criatures :)
Una abraçada, Misia!
nur,
Quan jo anava a escola, recordo que em passava constantment això: hi havia gent que parlava català i d'altres castellà, en el mateix grup, i anàvem canviant sense problema d'una llengua a l'altra.
Per a nosaltres és del més normal això, però estic convençuda que això només ho podem entendre les persones bilingües.
Un petonet, maca!
Publica un comentari a l'entrada