dissabte, 24 de setembre de 2011

Fracàs

Google



Cada matí, si vaig amb temps, abans d’entrar a la feina m’aturo a fer un cafè amb llet. M’agrada molt el bar al que vaig. Ho tenen tot molt net, molt ben posat, les pastes són boníssimes, els entrepans també i el personal és molt amable. Hi ha tres noies i un noi. Elles porten la cafeteria i ell es dedica més a la venda de cafès i a altres quefers. A vegades el veig assegut en un raconet on hi ha una tauleta amb un llum de despatx, que em fa pensar que porta els comptes i/o comandes.

Hi ha dies, però, que es posa a la barra a donar un cop de mà, perquè una de les noies és a dintre fent entrepans, i alguna vegada m’ha posat ell el cafè amb llet. Quan això passa me’l miro i remiro, és força alt, extremadament prim, porta ulleres, i diguem-ne que no és especialment agraciat.

El fet que me’l miri tant és que el seu físic –alt i prim– em fa pensar molt en una persona que vaig admirar molt i que quan la vaig conèixer una mica em va decebre, tot i que, a la fi, tampoc vaig poder-la tractar tant profundament com creia que m’hagués agradat.

És una història que porto malament encara ara, després de molt de temps, perquè la considero com un fracàs personal, tot i no haver fet res mal fet. Costa d’encaixar que una persona que tenies en un pedestal et decebi i a vegades em demano si potser sí que sóc culpable precipitant-me a l’hora d’admirar persones, potser hauria de donar-les més temps, abans d’exalçar-les tant.


7 comentaris:

Lluïsa ha dit...

Complicat, molt complicat el tema de les relacions humanes. Tant pot passar el que expliques com que aquella persona que ni has vist sigui la que et doni la sorpresa més gran i agradable.

Petons.

mar ha dit...

els fracassos ens han de servir per aprendre i prendre decisions diferents en noves ocasions...
de vegades les expectatives ens juguen males passades i ens fan perdre oportunitats en moments concrets de la nostra vida però fruit de les experiències viscudes també podem 'redreçar' el què en un moment vam viure com una decepció a que aquell moment no era el més oportú per viure-ho i donar-nos una segona oportunitat la propera vegada que se'ns presenti una cosa semblant...
de vegades les coses si no han de ser, no són...
encara que ens costi d'acceptar-ho, no?

Ferran ha dit...

No et mortifiquis gaire, Misia. Tots som humans, només som humans, amb el que això implica: defectuosos de fàbrica. Tot i així, penso que entra dins la normalitat que de vegades considerem algú un exemple d'alguna cosa, i a la mitja o la llarga ens decebi.

M'ha passat aquest any mateix amb una dona, una advocada catalana que fa molts anys que viu aquí, a Berlín. Rèiem junts, coincidiem molt políticament... i encara no em sé avenir que sigui tan insustancial i tan zero empàtica com he descobert en els últims mesos.

No em penso culpar per això i, de fet, tampoc a ella. Que sigui feliç... i bon vent.

No sé si et pot servir el punt de vista, però per si un cas... tu ben amunt, que tens motius per estar més que contenta amb tu mateixa!

Judit ha dit...

Diuen que les primeres impressions són les que compten =:) Quanta gent hi deu haverper aquests mons que d'entrada potser no tractariem mai i que després tenen la capacitat de sorprendre't gratament. De totes formes, si això t'amoïna, creus que hi hauria la possibilitat de contactar de nou amb aquesta persona? Potser al final acabaries canviant d'opinió, o no...

Misia ha dit...

Lluïsa, mar, Ferran, Judit,
És una història llunyana, que tampoc em treu el son i en la que simplement hi penso quan veig aquest noi.

Però l'altre dia em va fer reflexionar sobre mi, com actuo jo i si ho faig prou bé. Però ja és bo pensar en les nostres pròpies actituds crec...
Bon diumenge a tots!

kika ha dit...

ai, misia, aquesta història no només m'ha passat moltes vegades, sinó que cada cop va més depressa en passar: per molt que admiri una persona al conèixer-la, cada vegada tardo menys en trobar alguna cosa que em decebi. la meva última decepció: el meravello gabriel byrne a 'en terapia': comença semblant un home estraordinari i no tarda ni una setmana en tornar-se 'fucking mortal', com tots!

Misia ha dit...

kika,
Doncs mira que em va cridar l'atenció la teva ressenya de la sèrie... :P