Fracàs

Google

Cada matí, si vaig amb temps, abans d’entrar a la feina m’aturo a fer un cafè amb llet. M’agrada molt el bar al que vaig. Ho tenen tot molt net, molt ben posat, les pastes són boníssimes, els entrepans també i el personal és molt amable. Hi ha tres noies i un noi. Elles porten la cafeteria i ell es dedica més a la venda de cafès i a altres quefers. A vegades el veig assegut en un raconet on hi ha una tauleta amb un llum de despatx, que em fa pensar que porta els comptes i/o comandes.

Hi ha dies, però, que es posa a la barra a donar un cop de mà, perquè una de les noies és a dintre fent entrepans, i alguna vegada m’ha posat ell el cafè amb llet. Quan això passa me’l miro i remiro, és força alt, extremadament prim, porta ulleres, i diguem-ne que no és especialment agraciat.

El fet que me’l miri tant és que el seu físic –alt i prim– em fa pensar molt en una persona que vaig admirar molt i que quan la vaig conèixer una mica em va decebre, tot i que, a la fi, tampoc vaig poder-la tractar tant profundament com creia que m’hagués agradat.

És una història que porto malament encara ara, després de molt de temps, perquè la considero com un fracàs personal, tot i no haver fet res mal fet. Costa d’encaixar que una persona que tenies en un pedestal et decebi i a vegades em demano si potser sí que sóc culpable precipitant-me a l’hora d’admirar persones, potser hauria de donar-les més temps, abans d’exalçar-les tant.