Google
No sóc gens creient, però en canvi tinc un costum –curiós per no ser-ne– que és el de posar espelmes a Santa Rita, sempre que penso que alguna persona estimada per mi, o jo, necessitem una empenteta.
Suposo que és d’aquelles coses que tenim tan arrelades que acabem separant de les creences i les convertim en tradició i el cas és que, sigui pel que sigui, i també perquè tinc una Santa Rita al costat de la feina, ho faig sovint.
Avui, al passar pel costat m’he quedat pensant que sempre anava a posar-ne per demanar alguna cosa, però que mai ho havia fet per donar les gràcies i com que em sentia –i em sento– bé, en pau, era un bon moment per posar-ne una d’agraïment, perquè segur que alguna empenteta em deu haver donat.
5 comentaris:
mirala ella!
no deus ser la única, perquè la santa rita de la catedral sempre te un munt d'espelmes. és veu que això dels impossibles la fa molt popular.
ara bé, si t'hi fixes, al seu costat hi ha un altra sant que pobre ningí no li posa mai res... bé, fa molt temps que no passo per allí, però suposo que aquestes coses no canvien gaire :-)
kika,
Cert, sempre en té moltes d'espelmes Santa Rita.
Quian hi passi, ja miraré quin Sant té al costat i com està d'espelmes... :P
Jo sí que sóc creient però en canvi no sóc de posar espelmes a sants. Para gustos, colores, que diuen ;-)
Trobo maco que aquest cop ho hagis fet per agrair. Segur seguríssim que santa Rita no t'ha deixat desamparada, quan l'has necessitada.
Tampoc sóc de posar espelmes, però a mi l'ajuda divina m'arriba per un altre camí. Tinc un amic capellà i cada vegada que li he explicat alguna cosa prou seriosa, sempre em diu que em tindrà present a les seves pregàries.
Ferran,
:)
Lluïsa,
Sempre he pensat que m'hagués agradat tenir un amic capellà. Potser si n'hagués pogut parlar des de la proximitat, des de la confiança, hagués vist aquestes qüestions d'una altra manera.
Publica un comentari a l'entrada