The Tree of Live

Google

Que si s’ha d’haver fumat alguna cosa abans d’anar-la a veure, que si és una pel·lícula de crítics de cinema, que si havia agradat molt, que si gens, que si té tant d’obra mestra com de presa de pel...

Potser és aquesta darrera la crítica de les que he llegit amb la que més coincideixo després d’haver vist The Tree of Life (L’arbre de la vida), Palma d’Or 2011 a la millor pel·lícula del Festival de Canes.

Una pel·lícula estranya, que se surt de tot el que havia vist fins ara. Una meravella de fotografia, d’estètica, però que a mi personalment no m’ha dit ni fet sentir res absolutament.

L’argument es mostra molt de puntetes, tot i que és on es bassa tota la pel·lícula: un pare excessivament sever, una mare amorosa  i tres fills que ho porten com poden, tot i que el gran més malament que els altres.

La mort del segon els trasbalsa a tots i amb els anys el gran, el dia de l’aniversari de la mort del seu germà, es planteja coses, d’alguna manera és com si no hagués aconseguir tancar la ferida.

I aquí és on el director barreja Déu, amb la natura, amb les històries de quan eren petits, l’amor, la mort i la història de l’Univers des dels seus orígens.

La música és preciosa, les imatges fantàstiques, però hi ha una barrija-barreja de temes, que l’acaba fent feixuga i llarga, per al meu gust.

Quan vaig sortir del cinema les meves primeres paraules van ser: una anada d’olla!