dilluns, 28 de març de 2011

Exposició: La Trieste de Magris

Piazza Unità (Alessandro Paderni)


Aquest cap de setmana he visitat l’exposició La Trieste de Magris, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Una exposició que m’ha agradat i que m’ha permès descobrir una ciutat totalment desconeguda per a mi així com les seves particularitats climàtiques, orogràfiques, polítiques, socials i culturals.

Hi destaquen –i per això el títol– escriptors que hi deixen i hi han deixat petjades importants, encapçalats per Claudio Magris, i dels que també en sabia ben poca cosa tret de Giani Stuparich, autor de l’Illa, llibre que precisament vaig llegir fa ben poc, i de James Joyce –que hi va viure molts anys, tot i que confesso no haver llegit encara l’Ulisses.

Com em passa moltes vegades quan viatjo o descobreixo alguna cosa nova, en arribar a casa començo a buscar més informació i miro de documentar-me una mica més sobre allò que m’ha atret o cridat l’atenció. Però també miro altres blocs per conèixer altres impressions i vaig trobar un apunt que em va fer pensar.

Després de llegir-me’l, i veure que en algun aspecte hi coincideixo –la museografia, que a mi em va semblar molt didàctica, ha de ser caríssima– em demano si una exposició ha de ser més que un tast sobre un tema, perquè després si ens ha interessat prou hi aprofundim pel nostre compte, i pretendre que ens ho expliquin tot, convertint-la en una macroexposició que podria acabar sent de dimensions i continguts insuportables.

D’altra banda, el públic és molt divers, de diferents nivells intel·lectuals, i penso que és bo que les exposicions siguin accessibles a tothom per tal d’aconseguir el màxim de difusió possible, que suposo que és del que es tracta.



divendres, 25 de març de 2011

Façana d'hotel (per darrera)

Endevina qui ve a sopar




En els darrers 15 dies l’he vista dues vegades i al llarg de la meva vida, moltíssimes. I és que m’encanta aquesta pel•lícula!

Unes interpretacions fantàstiques i un monòleg final de l’Spencer Tracy especialment bo.


dimarts, 22 de març de 2011

Esplendor en l'herba





What though the radiance
which was once so bright
Be now for ever taken from my sight,
Though nothing can bring back the hour
Of splendour in the grass,
of glory in the flower,
We will grieve not, rather find
Strength in what remains behind.

William Wordsworth


Carrer dels Banys Nous

diumenge, 20 de març de 2011

El coll

Google



Si no s’ha marcit gens, si sempre invita
que hi juguin més els llavis i les dents,
si és fresca pell de pruna, si palpita
quan lluita amb els petons, si avui el tens

alt com abans, rient-se de l’edat,
¿per què me’l vols fer esclau de la vergonya?
El vell sóc jo, el trist, el rosegat,
jo sóc el que ja té gust de carronya.

Però el teu coll (l’enyoro amb la mirada)
Només pot tenir gust de joventut,
de dona que ha viscut enamorada
I ha regalat les coses que ha perdut.

No l’insultis amb sedes i fulards,
Si el teu setembre, amor, s’ha de dir març.


Pere Rovira
Contra la mort (2011)




21 de març, dia mundial de la poesia


dissabte, 19 de març de 2011

Primavera

La primavera, Sandro Botticelli



La tenim a tocar, gairebé no queda res perquè arribi i amb ella aires nous...



dimecres, 16 de març de 2011

Capvespre




La tarda d’avui no es presentava gens atractiva, perquè havia d’anar al tanatori a donar el condol a una companya de feina que ha perdut la mare, però al sortir encara he pogut captar una imatge bonica.


dimarts, 15 de març de 2011

49 anys!

Google



El 15 de març de 1962, Quino dibuixa Mafalda per a una campanya de les rentadores Mansfield, que mai es va tirar endavant.


dilluns, 14 de març de 2011

Tarda de pluja





Amb sinceritat



A vegades les coses són més senzilles del que creiem i expressar-nos amb llibertat, amb sinceritat, ho fa tot més fàcil.

Si coneixes bé qui tens al davant, si saps que és una persona legal, honesta, mai se’ns pot girar en contra expressar les nostres sensacions, els nostres sentiments.


dissabte, 5 de març de 2011

Refugi 307



Era una visita que tenia ganes de fer feia temps, però fins no fa gaire no vaig saber qui la gestionava. Finalment, dissabte passat la vaig poder fer.

Durant la Guerra Civil, a Barcelona es van arribar a construir 1.400 refugis antiaeris i alguns s’han recuperat i es poden visitar.

La particularitat d’aquest, el 307, és que és a peu pla, ja que es va fer a la mateixa muntanya de Montjuïc.

Les característiques de la volta catalana així com dels materials emprats els feien el lloc més segur per anar, així que se sentien les sirenes que avisaven de l’imminent bombardeig.

Entrar allà dintre i que t’expliquin amb quina normalitat van acabar assumint-hi les estades et fa pensar en la capacitat que tenim les persones d’adaptar-nos a les circumstàncies, siguin les que siguin.

Intentava imaginar-me què podien pensar, sentir, les persones quan hi anaven, però suposo que el neguit, la situació, el perill i l’esperit de supervivència els deuria deixar la ment en blanc, afortunadament.

Coses de la vida, al matí era en un refugi on se suposa que la gent s’hi sentia segura, dintre del neguit de la guerra, i aquella mateixa tarda jo vaig sentir la inseguretat en la meva ànima.


Fent endreça..




És difícil d’explicar el que no es pot endreçar primer al cap i, ara mateix, el meu cap és com una habitació de mals endreços, plena de coses posades de qualsevol manera.

Tot i així, sé que quan arribi el moment sabré explicar-me i deixar clar, un cop més, el que vull i, sobretot, i més important encara, el que no vull per a mi.